La masia de Can Buch

Cada any, per Nadal, rebo la feli­ci­tació d'una família bada­lo­nina que té pre­di­lecció per unes postals que edi­ten a la ciu­tat on reflec­tei­xen, amb un dibuix i el comen­tari cor­res­po­nent, la història d'una vella masia de Bada­lona, encara con­ser­vada. En tinc tota una col·lecció que és una autèntica apro­xi­mació al pas­sat agrícola local i al seu patri­moni. Penso, també, en alguns pobles –Maçanet, un dels pri­mers– que han dedi­cat alguna publi­cació a les cases de camp del terme muni­ci­pal. A Llo­ret aquest capítol encara està molt verge i les masies que hi havia pròximes al nucli urbà han cai­gut sota el picot dels pro­mo­tors immo­bi­li­a­ris. No hem entès mai com, si alguns polígons o sec­tors por­ten pre­ci­sa­ment el nom de la masia que hi havia, no s'ha obli­gat a con­ser­var l'edi­fici que en resulta l'emblema. Accepto que a Llo­ret no hem tin­gut masies espec­ta­cu­lars quant a l'arqui­tec­tura. Però se'n podien haver sal­vat algu­nes pro­te­gint-les al seu moment. Recordo, per exem­ple, Can Fornés de Sant Quirze, gran i de forma basi­li­cal, amb una ampli­ació moder­nista, que va des­a­parèixer impu­ne­ment amb la com­pli­ci­tat dels amos, encara que dis­si­mu­les­sin, i la urpada d'un espe­ci­a­lista en ender­rocs. Ara ens queda Can Buch, com a més des­ta­ca­ble, i cap a ella han girat els ulls per fer-hi un museu els que tre­ba­llen en la reco­llida i res­tau­ració d'eines del camp, acab­di­llats per en Rafel Roig. He lle­git a la premsa que els tècnics muni­ci­pals ja hi tiren cos­ses perquè res­tau­rar la casa és molt car i difícil. La difi­cul­tat no ha d'espan­tar. Per això els tenim i els paguem, els tècnics, perquè pen­sin i tro­bin solu­ci­ons. I pel que fa al cost, a Llo­ret hem vist tan­tes obres faraòniques, dar­re­ra­ment, que, sense dis­bau­xes, no vindrà la ban­car­rota per reha­bi­li­tar una casa de pagès que té una prestància i una història espe­cial. Hi ha ente­sos en arqui­tec­tura, fills de Llo­ret, que con­si­de­ren via­ble el pro­jecte. Seria trist que hi hagués una dic­ta­dura dels tècnics de des­patx, que fan com els fut­bo­lis­tes, avui defen­sen una samar­reta i demà una altra, i que, poc moti­vats per allò que “allà on no hi ha sang boti­far­res no s'hi fan” poden tro­bar totes les difi­cul­tats que vul­guin en l'empresa de sal­vació de Can Buch. Els llo­re­tencs els dema­nem que hi pen­sin i hi dor­min les vega­des que cal­gui. Els que vam anar enguany a Ravens­burg, amb l'Obre­ria de Santa Cris­tina, vam visi­tar el museu muni­ci­pal fet en una antiga casa de tei­xi­dors, sal­vant tot el que van poder, mal­grat les difi­cul­tats. Aquest és el prin­cipi a apli­car.