Polítics a la fuga

Ara que Cata­lu­nya té un pre­si­dent peri­o­dista, val la pena repen­sar alguns aspec­tes comu­ni­ca­ci­o­nals de la recta final del pacte d'inves­ti­dura. Com ara les cor­re­dis­ses i les esca­pa­des amb taxi per inten­tar des­pis­tar els infor­ma­dors que inten­ta­ven saber on es feien les tro­ba­des, un colofó impropi i inne­ces­sari. Sem­pre m'ha cos­tat d'enten­dre l'obsessió pel secre­tisme que els agafa a alguns polítics quan toquen cuixa. És com si es vol­gues­sin envol­tar d'una certa púrpura sectària abans d'adop­tar unes deci­si­ons que tard o d'hora ens afec­ta­ran a tots però que men­tres­tant només estan a l'abast dels pri­vi­le­gi­ats, els únics de la tribu que poden acce­dir a l'enigma de la pedra filo­so­fal. Alguns argu­men­ten que tenir els peri­o­dis­tes espe­rant els posa pressió i que es nego­cia molt millor en un indret des­co­ne­gut i sense espel­mes fent guàrdia a la porta. Tot­hom ges­ti­ona el seu tem­pe­ra­ment com pot, però del que es tracta no és ni de retrans­me­tre en directe ni tan sols que sur­tin de tant en tant els por­ta­veus per donar el minut i resul­tat enmig de la reunió. Ningú els ho demana i, òbvi­a­ment, esta­ven en el seu dret de no fer-ho. Però, entre això i ama­gar-se pels car­re­rons de Bar­ce­lona per esqui­var les càmeres, hi ha un terme inter­medi que marca el seny i el sen­tit del ridícul. Perquè, si per prin­cipi un electe no s'hau­ria d'ama­gar mai de res ni de ningú, el pit­jor és el mis­satge de des­ga­vell que es trans­met a la ciu­ta­da­nia pre­ci­sa­ment quan el nivell de descrèdit de la política ha tocat fons. Pen­sar que en els temps de la comu­ni­cació digi­tal es pot seguir fent política com en el segle pas­sat és una falta de conei­xe­ment que esbor­rona. I creure que es pot comu­ni­car com si la impremta s'acabés d'inven­tar és d'una ingenuïtat que ins­pira ten­dresa.