La plaça dels màrtirs

Calia veure la cara dels polítics satis­fets i tri­om­fants per posar-me trist com no sabria expli­car-ho. Entre tota aque­lla gen­tada satis­feta, la senyora Mas amb plor con­tin­gut era una altra cosa, era la veri­tat del moment. Li esta­ven assas­si­nat el marit.

I per a mi aquell sidral tenia una llarga relació amb els antics sacri­fi­cis romans usu­als en el Tem­ple de Roma sobre el qual s'aixeca la Gene­ra­li­tat.

Raó que tenim quan pen­sem en nos­tre Com­panys jus­ti­fi­cant totes les batus­ses que tingué amb una mort digna del Dante. “ Una bella mort honora tota una vida.” Això rai, diu­menge pas­sat esta­ven atemp­tant con­tra l'ànima d'un home. La feta es repe­tia en la mort del Macià, l'assas­si­nat polític del Pujol i el del Mas ara.

Com en el cas del Macià, el del Pujol i el del Mas són dos casos d'atemp­tat con­tra la vida de l'ànima i aquesta que és immor­tal les ha d'ento­mar com pot.

Amb els mit­jans de comu­ni­cació que hi ha avui no costa gens de des­ho­no­rar una per­sona. N'hi ha prou amb un peri­o­dista que insinuï qual­se­vol feblesa d'un bon home perquè aquest acabi acu­sat per totes les male­ses, l'acu­sació sem­pre tirarà enda­vant, la innocència no té demos­tra­ci­ons. I així va morir el Macià, ado­lo­rit per les tra­ve­tes que li feia aquell parell i així li ha tocat viure al gran Pujol com també al tan gran Mas.

Tots con­tents. Han tret el Mas de joc, la CUP és la ven­ce­dora i el nou Pre­si­dent repre­senta espe­ran­ces.

La plaça de Sant Jaume s'hau­ria de dir la plaça dels Màrtirs.