La fàbrica de Madrid

Per a molts cata­lans, quan par­lem de Madrid amb menys­te­ni­ment no ens refe­rim ni als madri­lenys, que són tan bones per­so­nes com ho poden ser els bar­ce­lo­nins, ni a tan­tes coses interes­sants amb les quals compta la ciu­tat. Quan par­lem de Madrid, ens refe­rim a la capi­tal d'un estat cen­tra­lista i a un grup de polítics i de grans empre­sa­ris que trac­ten els cata­lans com a súbdits i que, per tant, tenen dret a regu­lar la soci­e­tat, la cul­tura i l'eco­no­mia cata­la­nes. No és cap nove­tat. Fa 153 anys ja ho deia amb parau­les molt dures Joan Mañé i Fla­quer, direc­tor del Dia­rio de Bar­ce­lona i un polític d'allò més con­ser­va­dor: “Hi ha un punt en el mapa, ano­me­nat Madrid, en el qual es reso­len els des­tins d'unes colònies, que tenen per nom Espa­nya.”

Madrid és una fàbrica d'inde­pen­den­tis­tes. Hi haurà qui creu que aquesta és una vir­tut, des d'un punt de vista polític català, però des de l'econòmic –que és el que em per­toca– Madrid ha fet i fa molt mal a les but­xa­ques dels cata­lans. I ho fa amb l'actu­ació dels seus governs, però també amb la dels seus agents secrets. Em refe­reixo a per­so­nat­ges com Ali­erta –pre­si­dent de la Telefónica–, González –pre­si­dent del BBVA–, Villar Mir –pre­si­dent de la cons­truc­tora OHL– i tants d'altres.

Històrica­ment, Madrid ens ha fet molt mal. He dedi­cat lli­bres a expli­car-ho. Tot i això, impres­si­ona veure com pas­sen els anys i que es seguei­xen repe­tint les matei­xes quei­xes. El 1985 –fa trenta anys– Ramon Trias Far­gas, que era un eco­no­mista libe­ral i gens revo­lu­ci­o­nari, deia que “Cata­lu­nya pateix un dèficit impor­tant d'infra­es­truc­tu­res soci­als, asso­ci­a­des a una clara insu­ficiència de les inver­si­ons
públi­ques”. Par­lava també d'una asfíxia finan­cera pre­me­di­tada cap al govern de la Gene­ra­li­tat. En poques parau­les, ho va dir també aquesta set­mana el pre­si­dent Puig­de­mont. Els cata­lans ens hem pagat des del canal d'Urgell fins a les ins­tal·laci­ons del port de Bar­ce­lona, però no podem fer el fer­ro­car­ril de via euro­pea, que ha d'unir el port amb la fron­tera fran­cesa, perquè no tenim com­petències. I això que el recla­mava fa cent anys la patro­nal cata­lana Foment del Tre­ball. És un exem­ple. El cost d'aquesta política cen­tra­lista i anti­ca­ta­lana ha tin­gut un cost molt alt per a Cata­lu­nya.

En l'àmbit per­so­nal, podria recor­dar que quan un banc ame­ricà de pri­mer nivell m'oferí una feina molt atrac­tiva a Lon­dres, Madrid va inter­ve­nir per a donar un pèssim informe meu als ame­ri­cans. En l'àmbit col·lec­tiu, el govern espa­nyol pot donar un pèssim informe sobre l'esta­bi­li­tat política cata­lana a una mul­ti­na­ci­o­nal ame­ri­cana que vul­gui inver­tir a casa nos­tra.

Acabo amb una altra cita d'un polític català, gens revo­lu­ci­o­nari, Fran­cesc Cambó. Ell par­lava de Cas­te­lla, com jo parlo de Madrid, però ja ens ente­nem: “Quina pena que Cas­te­lla, que sap vèncer i con­que­rir, no sàpiga –no ha sabut mai– gover­nar sense assi­mi­lar. I el que hi ha de més greu és que tam­poc sap assi­mi­lar!” Es va obli­dar de dir que era una fàbrica d'inde­pen­den­tis­tes.