Els nostres ancestres

Susan Son­tag va dir que “avui, tot exis­teix per aca­bar en una foto­gra­fia”. És cert. Com també és cert que hi va haver un temps en què la foto­gra­fia expres­sava una volun­tat de per­manència, d'afer­ra­ment a la memòria. El Cen­tre de Recerca i Difusió de la Imatge de l'Ajun­ta­ment de Girona ha cul­mi­nat un pro­jecte lite­ral­ment estre­mi­dor. Es tracta d'un arxiu digi­tal de cen­te­nars de retrats antics pro­vi­nents d'estu­dis fotogràfics de Girona. Aquest arxiu, obert per a con­sulta pública sota el títol Els nos­tres ances­tres ( http://​www.​girona.​cat/​sgdap/​cat/​drecera nos­tres ances­tres.php ), abraça un període que va des de l'any 1861 fins al 1940 i està majo­ritària­ment com­post per foto­gra­fies de per­so­nes des­co­ne­gu­des per al gran públic.

Vaig voler ense­nyar aquest arxiu a un tiet meu. Ens hi vam engres­car. I quan ja feia més d'una hora que miràvem i comentàvem aque­lla cas­cada de foto­gra­fies, vaig adver­tir que el meu tiet tenia els ulls iman­tats pel retrat d'una nena esti­rada en un lli­tet. La nena tenia les mans infla­des i un ser­rell graciós li cobria el front. “Pel llit i per la feso­mia podria ser una teva tia, una meva ger­mana”, va dir-me. “Va morir quan tenia cinc anys. Jo encara havia de néixer. Sé que va aga­far unes febres molt for­tes i que els pares van fer tota una nit de camí entre mun­ta­nyes, duent-la als braços per arri­bar fins a Amer per si el metge la podia sal­var. Un cop morta, li van fer fer una foto. Era l'única que teníem d'ella, però es va per­dre. Podria molt ben ser que fos aquesta.”