Rivette i la incertesa

Jac­ques Rivette va morir fa poc i em va reve­nir una pel·lícula seva de “fan­tas­mes”, His­toire de Marie et Julien, que va ser pro­jec­tada a Sant Sebastià l'any 2003 amb una recepció nefasta. Vaig sen­tir una bar­reja de per­ple­xi­tat i tris­tesa. No només perquè va xiu­lar-se un film que assu­meix la seva fra­gi­li­tat, com ho fa tot el cinema de Rivette, movent-se incer­ta­ment entre la rea­li­tat i la ficció, la vigília i el somni, el pas­sat i el pre­sent, els vius i els morts. Sobre­tot va ser perquè no va mos­trar-se res­pecte vers un cine­asta lliure que va desen­vo­lu­par un llen­guatge propi en films plens d'amor, de cons­pi­ra­ci­ons, de secrets i, carai, de bellesa. Aquell dia de setem­bre a Sant Sebastià hi havia Emma­nu­e­lle Béart, de la qual diuen que va sor­tir plo­rant de la roda de premsa. L'actriu també havia tre­ba­llat anys enrere amb Rivette a La belle noi­seuse, una obra mes­tra si no fos que, com hi és ins­crit en el cor mateix del film i repe­teix sovint un crític amic meu, en el fons no hi ha cap més obra mes­tra que la des­co­ne­guda. De fet, La belle noi­seuse és una adap­tació con­tem­porània de L'obra mes­tra des­co­ne­guda, una novel·la de Bal­zac en què un pin­tor acaba enter­rant el retrat d'una dona sota un mur de pin­tura fet amb les seves pin­ze­lla­des obses­si­ves. Al film, Béart encarna la model d'un pin­tor (Mic­hael Pic­coli) i, a través d'aquesta relació, s'intu­eix que Rivette posa en escena les ten­si­ons, les com­pli­ci­tats, les resistències entre un direc­tor i els seus actors. He tro­bat unes decla­ra­ci­ons de l'actriu amb motiu de la mort del cine­asta: recorda el rodatge de La belle noi­seuse com una alter­nança de moments de joia intensa amb altres d'inqui­e­tud perquè Rivette sen­tia que “no ho tro­bava”. Béart a vega­des li dema­nava si la cosa fun­ci­o­nava i ell res­po­nia: “No ho sé pas, no ho sé pas.” Així me l'ima­gi­nava: com un home ins­pi­rat al qual, de sobte, li arri­bava la incer­tesa. Res aliè al procés de cre­ació.