Al president de Catalunya

Era un joiós matí de dis­sabte quan em va tele­fo­nar la meva filla, des de Califòrnia, per donar-me la gran notícia que s'havia des­en­ca­llat el procés català, però no me'n va saber dir res més. Abo­cat tot seguit a l'ordi­na­dor i el pri­mer que veig és un cor­reu pro­ce­dent de la Cata­lu­nya nova que començava dient “ara serà un dels teus”, la qual cosa em va fer ballar el cap. L'afir­mació es basava en el fet que les meves arrels giro­ni­nes són molt for­tes, però encara ho és més la meva vocació inde­pen­den­tista, i resulta que vostè, molt hono­ra­ble pre­si­dent, coi­xeja del mateix peu.

Estava mal engi­po­nada la idea, és clar, perquè sóc jo el que està en la línia de qui avui encapçala el govern. Vostè és qui mana i jo quedo a les seves ordres. Tot el que ha dit d'ençà que el conec ho accepto al peu de la lle­tra, però he d'afe­gir-hi encara que algu­nes coses m'han emo­ci­o­nat fins a les llàgri­mes. Con­fesso també que no se'm va acu­dir altre lloc per seure a lle­gir amb calma tot el que ha arri­bat del que vostè ha dit que la tomba del meu pare, en la qual s'ostenta una este­lada de “pedra picada”.

El meu desig sobi­ra­nista, senyor pre­si­dent, és molt antic. La meva pri­mera mani­fes­tació pública data de l'any que vostè va néixer; per tant, pot supo­sar la quan­ti­tat de vega­des que he som­niat que algun dia es digues­sin coses com això de la fide­li­tat per damunt de tot al poble de Cata­lu­nya, i s'anunciés el que vostè i la senyora For­ca­dell ja heu anun­ciat. Pot ima­gi­nar-se tot el que he hagut d'aguan­tar de pro­pis i estranys al llarg de mig segle pel fet d'esgri­mir el dret dels cata­lans a una pàtria sobi­rana. Sóc mexicà i he vis­cut en un ambi­ent de lli­ber­tat que també desitjo per a Cata­lu­nya, i el fet que ara sem­bli esde­ve­nir una rea­li­tat no em deixa tocar de peus a terra. Tinc ben fica­des al cap les il·lusi­ons de pares i avis, que com­par­teixo i que he enco­ma­nat als meus fills, que fan el que poden per con­tri­buir a abas­tar-les. Ins­pi­rat, doncs, en tants avis, pares i néts que van venir a parar i arre­lar en aques­tes i altres ter­res, li prego que no deixi de banda els cata­lans que vivim a l'exte­rior i que també hem recol­zat el res­sor­gi­ment de Cata­lu­nya i estem dis­po­sats a con­ti­nuar fent-ho.

Suposo que el fet que no hagi dit pràcti­ca­ment res de nosal­tres fins ara no es deu que no ens vul­gui tenir en compte, sinó a la pre­ci­pi­tació amb què s'han produït els esde­ve­ni­ments. Jo, per­so­nal­ment, recordo els comen­ta­ris que féu, com a alcalde de Girona, quan es va inau­gu­rar, a la porta de la uni­ver­si­tat, la placa que tri­buta un reco­nei­xe­ment al poble de Mèxic i al nos­tre pre­si­dent Cárde­nas pel suport als qui van haver de fugir del fei­xisme tri­om­fant. Em consta que ens té pre­sents, però val­dria la pena que ho fes més explícit. Recordi que si el 27-S els que vivim a fora haguéssim pogut votar amb nor­ma­li­tat el sufragi hau­ria millo­rat. Ja sé que no és gaire més el que podem fer, però suposo que tot ajuda. Estic d'acord que la Cata­lu­nya de demà l'han de cons­truir “els cata­lans de destí”, però els cata­lans d'ori­gen també podem con­tri­buir-hi, sobre­tot aquells que ens hi hem com­promès de manera ferma i activa sense espe­rar res a canvi.