Calais

L'artista de car­rer que amaga la seva iden­ti­tat i que té de fa anys un impacte mun­dial, Bansky, ha tor­nat a ser notícia pel mural que va fer davant de l'ambai­xada fran­cesa a Lon­dres. S'hi veia la nena d'Els Mise­ra­bles, tota una icona fran­cesa, plo­rant. Al cos­tat, un codi QR per­me­tia des­car­re­gar les imat­ges d'un atac amb gasos lacrimògens al camp de refu­gi­ats de Calais. Abans, ja havia fet una acció amb diver­ses pin­ta­des al mateix camp, on s'amun­te­guen ciu­ta­dans que fugen dels con­flic­tes de Síria, l'Afga­nis­tan, l'Iraq, Dar­fur (una regió del Sudan) i Eri­trea, entre d'altres. A més, a Calais l'artista de Bris­tol va por­tar-hi les fus­tes des­man­te­lla­des de la macro­ex­po­sició que va fer a l'estiu, Dis­ma­land, el Parc del Des­con­cert. La mos­tra mas­todòntica va voler aixe­car un anti­parc temàtic tem­po­ral, que es reia de la imat­ge­ria de Dis­ney­land. “Ben­vin­guts a Dis­ma­land. La vida mai és un conte de fades”, feia el lema d'entrada. Banksy tor­nava a donar un cop amb la seva bar­reja d'irre­verència, ori­gi­na­li­tat, joc i esmo­let social.

L'esde­ve­ni­ment banksià va acu­mu­lar expec­tació, però també un gavell de crítiques sag­nants. El Busi­ness Insi­der va qua­li­fi­car l'expo­sició de “dolenta i avor­rida”. “Que ter­ri­ble veure la soci­e­tat com abraça un art que no et fa sen­tir res; un art que et fa pen­sar només en el vast abisme entre tu i tota la resta”, deia el New York Times. Li cen­su­ra­ven el des­ple­ga­ment d'un sar­casme buit de con­tin­gut, el gust pel menys­preu i la mala edu­cació, el seu caràcter mas­siu... Ja el trac­ta­ven d'“artista de car­rer mili­o­nari”. Amb tot, sobre­ve­nia l'inter­ro­gant: el feno­men Banksy podia tenir data de cadu­ci­tat? Però si alguna cosa el carac­te­ritza és la capa­ci­tat d'esmu­nyir-se de l'eti­queta i del cànon. Amb pre­cisió quirúrgica, arriba a con­nec­tar amb una rea­li­tat crua que neces­sita qui la denunciï i etziba un ganxo sor­pre­nent. Sal­vat el perill de Dis­ma­land, Banksy és, també, un geni a man­te­nir el difícil equi­li­bri de l'auten­ti­ci­tat i no caure, per ara, en les urpes de la pròpia cari­ca­tura.