El petit llibre roig

Senyo­res i senyors: ara sí que em crec que ha començat la segona Tran­sició, aquesta que ha de curar tots els mals d'Espa­nya i, espero, els de Cata­lu­nya. Per què dic això? Ho dic per l'empre­so­na­ment dels dos tite­llai­res de Madrid, vícti­mes en rea­li­tat d'una errònia pro­gra­mació de l'obra.

I què té a veure la ful­mi­nant inter­venció de l'Audi­en­cia Naci­o­nal amb la Tran­sició? Els demano paciència, perquè abans cal fer memòria. Tor­nem a l'any 1979, quan només érem a la pri­mera Tran­sició i els cata­lans, pobres de nosal­tres, crèiem que tot estava per fer i que tot era pos­si­ble.

Deu anys abans, els peda­gogs dane­sos Soren Han­sen i Jes­per Jen­sen havien publi­cat un lli­bret de peda­go­gia con­tes­tatària, que a Bar­ce­lona va aparèixer d'ama­gat, el 1978, amb l'explícit títol d'El pequeño libro rojo del cole. Era un lli­bret que deia coses com ara: “Si en voleu saber més, pre­gun­teu als adults, però no us cre­ieu tot allò que us diguin.” També reco­ma­nava als alum­nes que fos­sin més actius a l'escola, que es quei­xes­sin dels pro­fes­sors incom­pe­tents i –hor­ror–, que tin­gues­sin una sexu­a­li­tat sana i segura. L'any 1979, l'edi­to­rial Nues­tra Cul­tura va publi­car el lli­bre legal­ment.

La Fede­ració de Pares de Família va tro­bar que l'obra era un tor­pede con­tra l'escola i hi va inter­po­sar denúncies. La fede­ració al·legava que el lli­bre estava “redac­tat per minar els prin­ci­pis de la democràcia”.

Van tro­bar excel·lents ali­ats en el minis­tre de Cul­tura, que lla­vors era l'his­to­ri­a­dor fran­quista Ricardo de la Cierva, i en dia­ris com l'ABC, El Impar­cial i Ya. El minis­tre d'Edu­cació, José Manuel Otero Novas, s'hi va sumar amb entu­si­asme: “El lli­bre –va dir– té pro­nun­ci­a­ments que no estan d'acord amb la Cons­ti­tució.” Oh, Cons­ti­tució! Ja lla­vors t'invo­ca­ven per posar fi a tot allò que els des­tor­bava.

Què va fer la justícia? L'Audi­en­cia Naci­o­nal va dic­tar presó incon­di­ci­o­nal sense fiança con­tra l'edi­tor. I de pas­sada va empa­pe­rar els impres­sors, com es feia fins uns pocs anys abans.

No és mera­vellós viure en un lloc per on no passa el temps?