Estimada Muriel

“Esti­mem-nos”, ens deia sem­pre la Muriel, “esti­mem-nos que això és tan bonic...” I aquest ha sigut sem­pre un lema net de la nos­tra enti­tat durant aquests anys. Mai tan poques parau­les han tin­gut tanta força. Això és el que, en bona mesura, hem fet des d'Òmnium i, si m'ho per­me­teu, des d'amplis espais de l'inde­pen­den­tisme i el con­junt del sobi­ra­nisme. Hi ha alguna cosa en nosal­tres d'aquest entorn fami­liar, de gent que s'estima i que vol el millor per als altres, sense gai­res més flo­ri­tu­res. És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a con­viure i a com­par­tir ten­dresa i sen­si­bi­li­tat, en la gran diver­si­tat. És així com ens res­pec­tem els uns als altres. Amb molts mati­sos, sí, amb un munt de mati­sos per poder esti­mar-nos amb tota la sin­ce­ri­tat del món. La Muriel ha estat sem­pre una dona forta, valenta, de pen­sa­ment lliure, vehe­ment fins i tot en alguns moments pun­tu­als, una dona que ens ha ense­nyat a fer ser­vir les parau­les per expli­car-nos millor. Aquesta dona ens ha ense­nyat a ser tan suaus amb les parau­les, a expo­sar amb tanta deli­ca­desa les idees, que per molts de nosal­tres ha estat una veri­ta­ble mes­tra. No ha estat mai una per­sona de pen­sa­ment únic. Crítica i ferma defen­sora de les seves posi­ci­ons, no defu­gia mai la dis­cussió i inten­tava sem­pre tro­bar el punt d'encon­tre en totes les postu­res. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè “res no ens serà rega­lat”. La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exi­gir tot, ho podem gua­nyar tot.

“Òmnium és màgic”, li hem sen­tit dir tan­tes vega­des. “La gent se'ns acosta i ens inter­pel·la, ens com­par­teix els seus neguits i els hem d'escol­tar.” Era la seva obsessió: escol­tar. “Escol­tem, Jordi, escol­tem”, em deia tan­tes vega­des. I per això mai tenia pressa. La recor­dem con­ver­sant tran­quil·lament amb la gent de la casa: com­par­tint impres­si­ons, infor­mant-se sobre temes ben diver­sos, sem­pre dis­po­sada a conèixer. Una pre­si­denta amb els seus ritu­als: una gran lec­tora de dia­ris, del país i del món. Una per­sona infa­ti­ga­ble; capaç d'anar en un sol dia de les Ter­res de l'Ebre a l'Empordà per estar a prop de la gent d'Òmnium al ter­ri­tori. I quan ho feia, inten­tava dedi­car-hi tant de temps com podia. Sopars i con­versa dis­tesa i, si calia, “colònies” fins a l'endemà. Intel·ligent, astuta, múrria i amb bon sen­tit de l'humor, la política en femení en un món massa d'homes. Com­bi­nava un cos fràgil amb una for­ta­lesa d'espe­rit enorme. Penso en alguns dels seus dis­cur­sos més impor­tants: el 10-J, els 50 anys d'Òmnium, la Decla­ració de Santa Coloma o el Con­cert per la Lli­ber­tat. I tot el que vin­dria després amb les cam­pa­nyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un “petit cal­vari” sor­tir a escena, però sem­pre se sabia sobre­po­sar; sabia que par­lava en nom de la gran família d'Òmnium, que ens tenia sem­pre al dar­rere i notava el nos­tre escalf. La seva sere­ni­tat en molts moments com­pli­cats ha estat una referència, el fer i el dei­xar fer a la gent que l'envoltàvem; la con­fiança en l'equip. Per això hem vol­gut seguir el seu exem­ple. Per això hem après a per­sis­tir. A tro­bar la síntesi dels mis­sat­ges, a vèncer la por amb l'espe­rança, a no con­fon­dre mai la sin­ce­ri­tat amb la impo­sició de les nos­tres idees. I hem après també a esti­mar una mica més la cul­tura i a cui­dar els mots i a ser lliu­res i a voler per a tot­hom la mateixa lli­ber­tat. Anem a totes, Muriel, ho saps; hi posa­rem el coll, però també saps que et tro­ba­rem molt, molt a fal­tar.