Assessors

Cap dels par­tits que han tin­gut ocasió de gover­nar ins­ti­tu­ci­ons d'aquest país –Gene­ra­li­tat, dipu­ta­ci­ons, con­sells comar­cals i ajun­ta­ments de ciu­tat– no ha renun­ciat a desig­nar càrrecs de con­fiança i asses­sors de la més vari­ada tipo­lo­gia. I en aques­tes dar­re­res set­ma­nes en què ha arran­cat una nova legis­la­tura, hem pogut veure que aquest cos­tum no ha pas des­a­pa­re­gut per més que vul­guem cami­nar cap a un país nou, on sem­bla que tots hem de ser tan bons i tan purs que farà l'efecte que el regne dels cels haurà bai­xat a la terra.

La pràctica del govern de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques passa per desem­bar­car-hi esca­mots d'espe­ci­a­lis­tes que suplei­xen la inse­gu­re­tat exe­cu­tiva dels càrrecs elec­tes i que fal­quen la feblesa pragmàtica dels res­pec­tius pro­gra­mes. I entre­mig se n'hi enca­bei­xen que tenen les prin­ci­pals qua­li­tats dels ser­veis pres­tats, de saber obeir i de trans­me­tre con­sig­nes sense pre­gun­tar. Aquests dar­rers no fan cap falta i els pri­mers no hau­rien de ser neces­sa­ris perquè totes les admi­nis­tra­ci­ons dis­po­sen de pro­fes­si­o­nals qua­li­fi­cats per por­tar a la pràctica les acci­ons dels res­pec­tius governs. I i si no en dis­po­sen o no són prou bons, els podrien incor­po­rar o subs­ti­tuir sense cap difi­cul­tat, sobre­tot si algun dia tenen prou valor per fer una reforma de l'admi­nis­tració pública que sigui fun­ci­o­nal i no fun­ci­o­na­rial.

Men­tres­tant, l'espec­ta­cle dels nome­na­ments a dit palesa el llarg camí que falta per recórrer abans de poder dir que tenim un país nou i el risc que haguem de resig­nar-nos a tenir “un país sem­blant”.