El president ens visita

Trans­cor­ren plàcida­ment els últims dies de març i pri­mers d'abril. “Ni fred ni calor sinó tot el con­trari”, fa una dita d'impor­tació. El diari havia fet saber a tot el per­so­nal actual i al que hi va pas­sar fa temps, que el Molt Hono­ra­ble Pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Car­les Puig­de­mont, visi­ta­ria el diari el dijous 31 de març a les 19 hores. L'empresa i la direcció del diari el volien sor­pren­dre amb una ben­vin­guda col·lec­tiva i els vells que que­dem gosaríem par­lar amb antics col·legues. Així va pas­sar. El pre­si­dent es retardà gai­rebé una hora, amb la qual cosa, afec­ti­va­ment, haurà estat la més pro­duc­tiva en molts anys. Gràcies, pre­si­dent! Gràcies!

L'actual pre­si­dent d'Her­mes, Joa­quim Vidal, li donà una des­pro­to­col·lit­zada ben­vin­guda recor­dant el seu pas de redac­tor per la casa i la poste­rior reei­xida i ascen­dent pro­jecció –gua­nyada a pols– fins al cim actual: la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Seguí el con­se­ller dele­gat, Joan Vall Clara, el qual, contrària­ment a les seves habi­tu­als inter­ven­ci­ons, cur­tes i sintètiques, ens obse­quià sor­pre­nent­ment amb una selecció de fets i gent i d'anècdo­tes gra­ci­o­ses o pun­xe­gu­des, tot de per­so­nes de la casa, o rela­ci­o­na­des. Fins i tot provà de riure, que no passà del som­riure. Un encert, perquè seguir llo­ant la car­rera de l'il·lus­tre visi­tant hau­ria estat fragàncies d'Heno de Pra­via.
I parlà el nos­tre pre­si­dent; millor dit, l'exre­dac­tor del diari, el gironí de comar­ques, el col·lega i, una vegada més, l'afec­tiva impro­vi­sació –uns petits apunts men­tre par­la­ven els altres dos– el to ama­ble i pro­per, la fluïdesa i el prolífic voca­bu­lari, cap­ta­ren total­ment els homes i dones d'ara i de sem­pre del diari. Jo, he de dir-ho, després de salu­dar no menys d'una cin­quan­tena de jubi­lats, de tots els nivells i llocs, sobre­ei­xia de satis­facció. Em por­ta­ren un seient i em vaig ins­tal·lar a pri­mera fila, al cos­tat dels fotògrafs i dels tre­ba­lla­dors de tele­visió, i d'una segona fila, de dones sobre­tot, amb les tablets a la mà cap­tant imat­ges per a sor­pren­dre la família amb el repor­tatge de l'acte. Parlà de la gent addicta anys i panys a l'empresa, i en aquest espai, amb sor­presa però amb satis­facció, em cità com a exem­ple de dedi­cació, ser­vei a tots els nivells, de pre­si­dent a noi dels encàrrecs, de redac­tor a edi­to­ri­a­lista, d'acci­o­nista a con­se­ller dele­gat. Mai ningú m'havia des­pu­llat així a la casa. Abans d'aca­bar, bo i fent una mena de resum, tornà a repe­tir l'exem­pla­ri­tat de la meva actu­ació. Li vaig donar, més que gràcies, sin­cer agraïment per quel­com que prin­ci­pal­ment els joves igno­ra­ven. Jo crec que s'assen­tarà com a pre­si­dent, aga­farà segu­re­tat i con­fiança en ell mateix, un xic més de fluïdesa en par­lar i, com que no podrà evi­tar que l'escar­men­tin, no tan­carà mai els ulls del tot. És un dir! El par­tit, però, ha de fer el seu paper, que no és fàcil. En aquest moment volen tan­tes coses!