Herbes de Farners

Les her­bes, tant per tant, que el jovent se les begui més que no pas que se les fumi, oi? Aquí va el meu reco­nei­xe­ment, doncs, als de la Con­fra­ria de la Rata­fia de Santa Coloma de Far­ners, que cada any se superen en la divul­gació de l'art de mace­rar les plan­tes. Gràcies a ells, els far­ne­sencs han recu­pe­rat la cul­tura del beure per pre­ser­var la tra­dició i no pas per des­truir-la. Aquest cap de set­mana ens han fet boca de cara a la Fira de la Rata­fia de novem­bre: el Mer­cat de les Her­bes, vet-ho aquí. Ha estat un no parar de con­ferències, tallers, expo­si­ci­ons, pre­sen­ta­ci­ons... S'ha can­tat, s'ha tocat i també s'ha refle­xi­o­nat sobre la dimensió literària de la flora, sobre la històrica del lli­bre medi­e­val de Sent Soví, la terapèutica d'algu­nes fórmu­les reco­lli­des en trac­tats moderns i l'artística dels tints fets amb her­bes. Els ciu­ta­dans han pas­se­jat per espais natu­rals, tot apre­nent a collir-les, i per espais urbans a fi d'obse­quiar-se els pro­duc­tes del mer­cat rata­fi­aire, entre els quals, l'edició espe­cial de la rata­fia ven­ce­dora en el cer­ta­men de l'any pas­sat (per cert: qui la va fer és una met­gessa, Jose­fina Gar­cia. No res, aquí ho deixo per a aquells que tin­guin un metge de capçalera massa lúgubre o massa espartà...).

Entre tanta acti­vi­tat, el colum­nista que els parla en des­taca dues: un taller de per­fums amb her­bes i una xer­rada on es feien córrer entre el públic unes bos­ses no eti­que­ta­des amb her­bes reme­ie­res. A veure, no és pas que siguem anòsmics, eh? Tan­ma­teix, pot­ser con­vin­dran amb mi que tenim l'epi­teli olfac­tori i el còrtex una mica dis­trets. No és pas nor­mal que arri­bem a dis­tin­gir un motor dièsel d'un de ben­zina pels pets que deixa anar la màquina i que ens fem un embo­lic quan ens duen a olo­rar a cegues la sajo­lida, el gin­ge­bre, la fari­gola o l'hisop. Doncs tot això és el que inten­ten cor­re­gir aquests con­fra­res. Que sigui, però, sense fer-ne un gra massa, nois... Deia Hemingway que un ide­a­lista és aquell que, després de cons­ta­tar que una rosa fa més bona olor que una col, en dedu­eix que una sopa de roses també tin­dria més bon gust. Les her­bo­tes, que el jovent les olori i que les apro­fiti per aro­ma­tit­zar l'anís. Ara bé, si del que es tracta és de seure a taula i rega­lar-se una bona bei­xa­mel, posem per cas, recor­deu que el cep i la tòfona són insu­pe­ra­bles...