Tribuna
El grup Koiné
Si algú havia d'alçar la llebre de la situació de la nostra llengua, res més adient que hagin estat diverses persones procedents del camp de la sociolingüística, de l'escriptura, etc. els que s'hi hagin implicat. El Manifest seria impecable si no fos la vessada immensa en l'àmbit de les colonitzacions. Amb una al·lusió general, esmentant-ne les més històriques, n'hi havia prou. La polèmica està plantejada i és necessària, com ho demostra el comportament vacil·lant de la política catalana que, o bé no es manifesta o bé ho fa d'una faisó summament perillosa quan contempla dues llengües oficials: la catalana i la castellana.
LA CONSTITUCIÓ. El textos oberts de què disposem encara possibiliten opinions. Opinó que la Constitució ha de referir-se a la llengua catalana a la manera del primer article del Manifest del grup Koiné: “1. Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s'ha format i ha evolucionat històricament, i des d'on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.”
N'hi ha prou amb aquest enunciat per saber quin és el rang de la llengua catalana. Els altres aspectes de llengües en contacte, minorització, usos, utilització pública, ensenyament, etc. haurien de recollir-se en una llei a part, semblant a la “Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística a Catalunya”.
Ens hem de preguntar si tots els estats europeus tracten l'oficialitat de la pròpia llengua a la Constitució. Seguint la Plataforma per la Llengua, en la informació oferta per Bernat Gasull el dimarts 25 de juny del 2013, el règim d'oficialitat no sempre es dóna a la Constitució. Hi ha altres lleis bàsiques, sobretot de llengües o de funcionament de l'administració, que poden definir la llengua oficial de l'Estat. Suècia la fa oficial per una llei de llengües del 2009 de manera força clara i insistent. Alemanya fa una política molt forta de protecció de la llengua, amb poques lleis però molta política. L'alemany es defineix com a llengua oficial per la llei de procediment administratiu de 1976. Itàlia declara l'italià llengua oficial a la llei de minories lingüístiques del 1999, a més de nombroses lleis que n'estableixen l'ús. Els Països Baixos, amb una constitució molt feble, defineix els usos oficials del neerlandès per altres lleis en què també hi té en compte el frisó.
Aquest seria el model. Amb una llei adequada per debatre a posteriori. I evitaríem els problemes a la Constitució.
