Filòsof figuerenc

Al Palau del Vent comp­tem amb gent cor­rent, poe­tes, polítics, artis­tes del pin­zell i del paper pau­tat..., però de filòsofs només en tenim un: el figue­renc Pep Subirós, mala­gua­nyat que ha mort fa pocs dies. El nos­tre home, com tots els
altem­por­da­ne­sos amb vuit cognoms o més (des­comp­tem els d'adopció, que són molts i satis­fets), va néixer en un espai mític edi­fi­cat per rellevàncies locals i fora­nes. La plana oberta al mar, esven­tada pel cèlebre oratge que ja es va endur els mos­quits dels estanys de Siu­rana i de Cas­telló. Els indígenes fas­ci­nats amb França, des de l'alcalde vuit­cen­tista Abdó Ter­ra­des, bat­xi­ller a Per­pinyà, fins al nen de la per­ru­quera que por­ten cada dia a escola al Pertús, pas­sant per quan seguíem Dallas a TF1 perquè el francès és –era!– la nos­tra segona llen­gua i només ens calia afe­gir una gra­e­lla al pal de l'antena. El repu­bli­ca­nisme fede­ral –això ens apropa més al Subirós pen­sa­dor, ideòleg– figura en els nos­tres gens polítics: pri­mer, com aquell alcalde lle­gen­dari, vam ser repu­bli­cans sense adjec­tius, és a dir espa­nyols de pedra picada amb la par­ti­cu­la­ri­tat d'anti­monàrquics i men­ja­ca­pe­llans; després el cata­la­nisme crei­xent ens va deri­var cap al fede­ra­lisme, adap­tació local del jaco­bi­nisme de més amunt, i per això l'Empordà és l'únic lloc on, a més del PSOE, encara queda avui algun espa­nyol fede­ra­lista. Subirós, segons la retòrica periodística madri­le­nya, for­jado en la cul­tura de fron­tera, en els anys de pujo­lisme tri­om­fant, i amb Rubert de Ventós i Ramo­neda, avui reci­clats per a l'inde­pen­den­tisme, va abo­nar el que en deien cata­la­nisme pro­gres­sista (algun altre, molt menor, des de la falange, el PSUC o el PSC va desai­guar en el gas­tro­no­misme). Va pro­fes­sar filo­so­fia, diri­gir periòdics “de culte” per a vene­rants com El Viejo Topo, i asses­so­rar Cul­tura de l'Ajun­ta­ment; va pla­ni­fi­car i diri­gir l'Olimpíada Cul­tu­ral però, mal­grat els reco­nei­xe­ments a la seva savi­esa, eficàcia i dis­creció, va dei­xar-la a mig fer. Manuel Cuyàs, que tre­ba­llava al seu cos­tat, ens acaba de fer saber als de l'extra­radi bar­ce­loní que dins l'Olimpíada hi havia dos bàndols, i el més inútil i ben col·locat va dema­nar la seva des­ti­tució, en Pep no es va pas fer pre­gar i Mara­gall en va pres­cin­dir.

L'obra escrita de Subirós és densa i diversa: la ciu­tat ideal i la real, l'espai urbà con­tem­po­rani, els immi­grants... Les necrològiques han par­lat dels viat­ges que va fer al Magreb i al Sahara. M'ha lle­gut de conèixer al llarg de més de trenta anys aquesta geo­gra­fia i molts dels llocs con­crets que va tre­pit­jar l'autor i que va con­ver­tir en els esce­na­ris de dos lli­bres. La rosa del desert (1993) és un excel·lent lli­bre de viat­ges en la tra­dició fran­cesa, sense ficció, i no l'esmenta ningú; i Cita a Tom­buctú (1996), menor que l'altre pot­ser per l'arti­fici novel·lesc un pèl postís, el cita tot­hom perquè va ser pre­mi­ada amb el Josep Pla. Es lle­geix molt poc, peri­o­dis­tes inclo­sos.