Recuperar la dignitat

En conec més d'un que el novem­bre del 75, quan en Franco va esti­rar la pota, va anar cor­rents a Madrid per retre-li l'últim home­natge en aque­lles cues ina­ca­ba­bles que TVE eme­tia dia i nit. Ara ho neguen i fins i tot algun es fa pas­sar per cata­la­nista, però aquí ens conei­xem tots. Al Valle de los Caídos només hi he anat un cop, quan vivíem a Madrid i arran d'una visita dels pares. Impres­si­ona la creu enorme, l'esvo­ranc a la mun­ta­nya de Gua­dar­rama però sobre­tot el sim­bo­lisme par­ti­dista que des­til·la. És la mos­tra petri­fi­cada de la victòria d'uns i la der­rota dels altres, el tri­omf de la dic­ta­dura sobre la democràcia, la supre­ma­cia dels fac­ci­o­sos sobre els lle­ials. Per això, que qua­tre dècades després del traspàs del sàtrapa, d'una tran­sició política que havia de tan­car les feri­des de la guerra, d'apro­var una cons­ti­tució democràtica i d'ele­gir sis pre­si­dents a les urnes, és insòlit que encara no s'hagi resolt el destí del màxim exem­ple de l'odi i la glo­ri­fi­cació de la revenja. De molt poca qua­li­tat ha de ser la democràcia i molt covards han de ser els polítics d'un país que no s'atre­veix a abor­dar una aber­ració sem­blant.

Però encara és més greu que s'inven­tin sub­ter­fu­gis per man­te­nir dem­peus records de la cre­uada. En els ter­mes que pre­veu la llei de la memòria històrica, els símbols vin­cu­lats amb el fran­quisme i la seva hemorràgia de vio­la­ci­ons i assas­si­nats, s'han d'esbor­rar, dina­mi­tar, difu­mi­nar, desar. Perquè, per a molts, cons­ti­tu­ei­xen un record dolorós i ver­go­nyant, sobre­tot per als fami­li­ars d'aquells que més de setanta anys després de la fi de la con­tesa encara des­can­sen en un voral de la car­re­tera o en una fossa comuna espe­rant que algú els retorni la dig­ni­tat arra­bas­sada.