L'estètica de la precarietat

Que tor­nen els tics dels 70 ens n'ado­nem fins i tot els que hem nas­cut després dels 70. Els tics tenen molt d'estètica, de cara a la gale­ria; i molt poc de con­tin­gut pro­fund. Ara ha tor­nat a pas­sar amb l'espi­ral gene­rada pel desa­llot­ja­ment i alda­rulls del Banc Expro­piat de Gràcia. Un parell d'anys després del desa­llot­ja­ment de Can Vies, a Sants, s'han reproduït –o vomi­tat– eti­que­tes dis­tin­ti­ves de les opi­ni­ons ali­ne­a­des, que tenen poc a veure amb el pen­sa­ment propi.

Enmig del bati­bull de la polèmica cíclica, s'han tret a asso­le­llar les con­tra­dic­ci­ons habi­tu­als (o tan habi­tu­als com ho eren als anys 70). Les con­tra­dic­ci­ons han apa­re­gut en el govern d'Ada Colau però també en l'opo­sició que abans gover­nava. Aquests maremàgnums solen fer surar fal­sos debats al vol­tant, per exem­ple, de la pro­pi­e­tat. I aquí ja hi som pel tros. Alguns dog­mes i alliçona­ments que­den entor­to­lli­gats en la pròpia con­tra­dicció. Però com que un dels tics més forts de sem­pre és el de l'estètica, i als 70 i ara tira fort l'estètica de la pre­ca­ri­e­tat, sem­bla que en aquest país ningú sigui pro­pi­e­tari de res. Per no ser pro­pi­e­tari, n'hi ha que sem­blen no voler ser pro­pi­e­ta­ris ni del seu pen­sa­ment i pre­fe­rei­xen adop­tar la cui­rassa tan en voga d'allò col·lec­tiu. N'hi ha que renun­cien a tota pro­pi­e­tat pri­vada menys la seva. O són soli­da­ris fins que els toquen la but­xaca. I no cal anar a bus­car polítics per tro­bar botons de mos­tra. A l'estètica de la pre­ca­ri­e­tat impe­rant –no con­fon­dre amb la pre­ca­ri­e­tat en si mateixa– li interessa que sis­temàtica­ment es demo­nitzi la pro­pi­e­tat i que, per con­tra, s'erri el tret quan es parla de la qüestió de l'habi­tatge: el pro­blema és ocu­par sego­nes residències? El desa­llot­ja­ment del Banc Expro­piat? O els des­no­na­ments a gent sense recur­sos ni xar­xes d'ajut que tor­nen gràcies a la vola­dura de la llei d'emergència social? El pro­blema són els 900 euros d'hipo­teca –ep, però 900 euros de llo­guer– o el deca­latge entre el que costa un pis i els sous en aquest país. El pit­jor no és que tor­nin els 70 sinó els tics tota­li­ta­ris i tota­lit­za­dors d'una altra època. Segu­ra­ment en rea­li­tat mai han mar­xat.