L'olla de la CUP

Els mem­bres, mili­tants, asso­ci­ats, guer­rers o por­ta­veus de la CUP –en femení, si molt convé– es quei­xen contínua­ment de “la intro­missió dels mit­jans de comu­ni­cació”. Se'n fan creus, els cri­ti­quen i els tan­quen les por­tes i les fines­tres. No s'entén tant de des­con­cert i con­vulsió. Alguns d'aquests senyors –i senyo­res– són peri­o­dis­tes. Són ple­na­ment cons­ci­ents del pa que s'hi dóna. Ells també en donen i n'han donat. Més encara, molts d'ells han bre­gat i rei­vin­di­cat durant anys la “premsa lliure”. També la d'agi­tació. Si els peri­o­dis­tes es remo­uen a l'entorn de la CUP, ni és per atracció ni és per vici. Ho fan perquè les deci­si­ons que pren aquesta tropa tan con­fusa i sovint tor­tu­rada són deter­mi­nants per a l'esta­bi­li­tat del govern i per al futur del procés sobi­ra­nista. Si la CUP fos un vene­ra­ble club de xamelo, no cal­dria tanta per­se­cució ni tanta pressió. Però és que, a més, la CUP és impre­vi­si­ble, ines­cru­ta­ble i imper­me­a­ble. On no hi ha infor­mació –i ells no en donen– hi ha espe­cu­lació. S'ha pogut saber, amb penes i tre­balls, que la decisió de rebut­jar els pres­su­pos­tos va tor­nar a divi­dir l'orga­nit­zació. Que Poble Lliure i Enda­vant, per sim­pli­fi­car peri­llo­sa­ment les fac­ci­ons, han dis­cre­pat a fons en el mètode de pren­dre la decisió i en la mateixa opció final. Diven­dres van dimi­tir sis dels quinze mem­bres del secre­ta­riat naci­o­nal, que avui s'havia de dis­sol­dre, per donar pas a un mètode de tria més clar. Però l'olla de la CUP con­ti­nua sent espessa. Per això hi vol pes­car tot­hom.