Deriva humanitària

Un refu­giat és algú que fuig del seu país, perquè aquest està en guerra, i vol tor­nar-hi com més aviat millor. Si tot això no es dóna, pot­ser és que estem par­lant d'una altra cosa. Què va dir el gene­ral de Gau­lle en la seva famosa crida del 18 de juny de 1940, l'endemà de la ren­dició del govern de França davant la invasió ale­ma­nya? “Crido tots els fran­ce­sos, allà on es tro­bin, a unir-se a mi en l'acció, en el sacri­fici i en l'espe­rança.” No va dir que s'escam­pes­sin per tot el món, s'obli­des­sin del seu país i es resig­nes­sin a la seva sort. Ara mateix, no sem­bla pas que, sota la rúbrica de crisi huma­nitària de refu­gi­ats, hi hagi un epi­sodi d'emergència amb vista a la reso­lució d'un con­flicte, sinó més aviat un mal expli­cat trans­va­sa­ment de població. S'està pro­duint una ofen­siva mediàtica per fer que els euro­peus se sen­tin cul­pa­bles de situ­a­ci­ons que no han con­tribuït a crear —“ver­go­nya” ha estat el mot d'ordre— i con­següent­ment inte­ri­o­rit­zin el deure d'aco­llir tota la gent que vagi arri­bant no d'un lloc con­cret, d'un con­flicte con­cret, sinó d'on sigui, d'arreu del món. Es podria enten­dre si anés acom­pa­nyat de l'assumpció del deure d'ingerència amb vista a la impo­sició d'una pau al lloc on es genera l'èxode i fer que la gent pugui tor­nar al país d'on ha hagut de fugir. En lloc d'això tenim una visió lacrimògena dels fets que impe­deix tota apro­xi­mació en ter­mes de política de defensa i el menys­preu de qual­se­vol qüestió pràctica, com ara la més que pre­vi­si­ble inse­gu­re­tat que genera l'aco­lli­ment indis­cri­mi­nat.