Opinió

Tribuna

El mal ja està fet

“Europa necessita la Gran Bretanya, però sobretot necessita tenir un projecte clar i cohesionat

De vega­des estem tan a prop i tan lluny alhora... Des de les plat­ges de Calais es divisa a la llu­nya­nia la carac­terística costa de Dover amb els seus penya-segats blancs. És una distància de 33 km que es pot cobrir fins i tot nedant. El pri­mer home que ho va acon­se­guir, a finals del segle XIX, va ser el capità anglès Matt­hew Webb, que va inver­tir gai­rebé 22 hores en aquesta heroïcitat. Ja se sap que els britànics tenen una afició a pren­dre's les coses espor­ti­va­ment, i això els fa enten­dre sovint la vida com un repte. Si fem ser­vir Webb com a metàfora, pos­si­ble­ment arri­bar-hi nedant és el que més va interes­sar a aquest mili­tar del ter­ri­tori euro­peu.

Però la història del con­ti­nent i de les illes Britàniques ha estat sem­pre rela­ci­o­nada, molt més del que els agrada reconèixer als matei­xos britànics. Des dels cel­tes i la roma­nit­zació fins als nos­tres dies, hi ha hagut ana­des i vin­gu­des sobre les aigües del Canal. Però és veri­tat que això no ha aca­bat d'evi­tar els recels, sobre­tot d'allà cap aquí. Però cen­trem-nos una mica més en el temps. Després del ter­ri­ble s. XX i de les dues guer­res mun­di­als, França i Ale­ma­nya van lide­rar el pro­jecte de cons­trucció d'un mer­cat comú per mirar de crear interes­sos comuns que actu­es­sin de llaços prou forts per evi­tar que les ine­vi­ta­bles dis­pu­tes del  futur es tor­nes­sin a diri­mir al camp de bata­lla. Els sis estat fun­da­dors del que va ser la lla­vor de la Unió Euro­pea eren Bèlgica, la República Fede­ral d'Ale­ma­nya, França, els Països Bai­xos, Itàlia i Luxem­burg. No hi va ser la Gran Bre­ta­nya. Els britànics s'hi van incor­po­rar 16 anys després, jun­ta­ment amb Irlanda i Dina­marca, en la pri­mera de les ampli­a­ci­ons del que lla­vors ja era la UE. Ningú va pre­gun­tar en aquells moments als britànics si volien for­mar part de la Unió. Avui, 45 anys després, sí que podran deci­dir si volen dei­xar-ho estar.

La cam­pa­nya per l'ano­mena't Bre­xit ha estat llarga, intensa i fins i tot dramàtica. L'assas­si­nat de la dipu­tada labo­rista Jo Cox, com­pro­mesa a la causa de
con­ti­nuar a Europa, ha aga­fat un gran pro­ta­go­nisme tot i que es fa difícil pre­ci­sar qui­nes són les moti­va­ci­ons últi­mes d'una per­sona dese­qui­li­brada com el
seu assassí. Sigui per aquesta causa o per unes altres, les enques­tes han fet
un tomb, i si fa uns dies apun­ta­ven una victòria del par­ti­da­ris de mar­xar, en la recta final han començat a reflec­tir
un sen­ti­ment favo­ra­ble a la per­manència. D'aquí a poques hores sor­ti­rem de dub­tes.

En tot cas, passi el que passi amb el resul­tat, sabem que res tor­narà a ser igual. Una hipotètica sor­tida de la Gran Bre­ta­nya del club euro­peu sig­ni­fi­ca­ria, en l'àmbit estric­ta­ment polític, un cop molt dur per a la soli­desa del pro­jecte en un moment d'evi­dent debi­li­tat pel crei­xe­ment dels popu­lis­mes euròfobs. Però fins i tot si els elec­tors voten a favor de con­ti­nuar dins de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees per un estret marge de diferència, tal com diuen les enques­tes, pot sig­ni­fi­car subs­ti­tuir una mort sob­tada per una lenta ago­nia.

La Gran Bre­ta­nya no només no forma part dels països fun­da­dors de la UE, sinó que, a més, no ha sig­nat els trac­tats més impor­tants i simbòlics, que són els que garan­tei­xen la lliure cir­cu­lació de per­so­nes i el que crea l'ano­me­nada zona euro. Però hi ha moltíssi­mes més excep­ci­ons que s'han fet pels britànics per tal que el sem­pre mal vist inter­ven­ci­o­nisme de la comissió en els seus afers interns no fes créixer l'euro­es­cep­ti­cisme. Si la Gran Bre­ta­nya es queda dins de la UE, algú dubta de quin serà el paper del seu pri­mer minis­tre en la pro­pera cimera euro­pea? No es pot estar per­ma­nent­ment nego­ci­ant amb qui uti­litza la seva opinió pública com a prin­ci­pal argu­ment de xan­tatge.

Europa neces­sita la Gran Bre­ta­nya, però sobre­tot neces­sita tenir un pro­jecte clar i cohe­si­o­nat. Evi­dent­ment no és el cas britànic l'únic que el posa en qüestió, però s'hi juga molt en com li doni res­posta. Aquesta és una de les con­clu­si­ons que podem treure del que ha pas­sat fins ara. L'altra és que hi ha debats massa com­ple­xos per pre­ten­dre tan­car-los amb una votació. El pri­mer minis­tre britànic, David Came­ron, va mirar de tan­car les dues grans qüesti­ons de l'agenda política domèstica una vegada per totes –la inde­pendència d'Escòcia i la dependència de Brus­sel·les– i pre­vi­si­ble­ment els hagi donat com­bus­ti­ble per molt temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia