Tribuna
El mal ja està fet
De vegades estem tan a prop i tan lluny alhora... Des de les platges de Calais es divisa a la llunyania la característica costa de Dover amb els seus penya-segats blancs. És una distància de 33 km que es pot cobrir fins i tot nedant. El primer home que ho va aconseguir, a finals del segle XIX, va ser el capità anglès Matthew Webb, que va invertir gairebé 22 hores en aquesta heroïcitat. Ja se sap que els britànics tenen una afició a prendre's les coses esportivament, i això els fa entendre sovint la vida com un repte. Si fem servir Webb com a metàfora, possiblement arribar-hi nedant és el que més va interessar a aquest militar del territori europeu.
Però la història del continent i de les illes Britàniques ha estat sempre relacionada, molt més del que els agrada reconèixer als mateixos britànics. Des dels celtes i la romanització fins als nostres dies, hi ha hagut anades i vingudes sobre les aigües del Canal. Però és veritat que això no ha acabat d'evitar els recels, sobretot d'allà cap aquí. Però centrem-nos una mica més en el temps. Després del terrible s. XX i de les dues guerres mundials, França i Alemanya van liderar el projecte de construcció d'un mercat comú per mirar de crear interessos comuns que actuessin de llaços prou forts per evitar que les inevitables disputes del futur es tornessin a dirimir al camp de batalla. Els sis estat fundadors del que va ser la llavor de la Unió Europea eren Bèlgica, la República Federal d'Alemanya, França, els Països Baixos, Itàlia i Luxemburg. No hi va ser la Gran Bretanya. Els britànics s'hi van incorporar 16 anys després, juntament amb Irlanda i Dinamarca, en la primera de les ampliacions del que llavors ja era la UE. Ningú va preguntar en aquells moments als britànics si volien formar part de la Unió. Avui, 45 anys després, sí que podran decidir si volen deixar-ho estar.
La campanya per l'anomena't
Brexit ha estat llarga, intensa i fins i tot dramàtica. L'assassinat de la diputada laborista Jo Cox, compromesa a la causa de
continuar a Europa, ha agafat un gran protagonisme tot i que es fa difícil precisar quines són les motivacions últimes d'una persona desequilibrada com el
seu assassí. Sigui per aquesta causa o per unes altres, les enquestes han fet
un tomb, i si fa uns dies apuntaven una victòria del partidaris de marxar, en la recta final han començat a reflectir
un sentiment favorable a la permanència. D'aquí a poques hores sortirem de dubtes.
En tot cas, passi el que passi amb el resultat, sabem que res tornarà a ser igual. Una hipotètica sortida de la Gran Bretanya del club europeu significaria, en l'àmbit estrictament polític, un cop molt dur per a la solidesa del projecte en un moment d'evident debilitat pel creixement dels populismes euròfobs. Però fins i tot si els electors voten a favor de continuar dins de les institucions europees per un estret marge de diferència, tal com diuen les enquestes, pot significar substituir una mort sobtada per una lenta agonia.
La Gran Bretanya no només no forma part dels països fundadors de la UE, sinó que, a més, no ha signat els tractats més importants i simbòlics, que són els que garanteixen la lliure circulació de persones i el que crea l'anomenada zona euro. Però hi ha moltíssimes més excepcions que s'han fet pels britànics per tal que el sempre mal vist intervencionisme de la comissió en els seus afers interns no fes créixer l'euroescepticisme. Si la Gran Bretanya es queda dins de la UE, algú dubta de quin serà el paper del seu primer ministre en la propera cimera europea? No es pot estar permanentment negociant amb qui utilitza la seva opinió pública com a principal argument de xantatge.
Europa necessita la Gran Bretanya, però sobretot necessita tenir un projecte clar i cohesionat. Evidentment no és el cas britànic l'únic que el posa en qüestió, però s'hi juga molt en com li doni resposta. Aquesta és una de les conclusions que podem treure del que ha passat fins ara. L'altra és que hi ha debats massa complexos per pretendre tancar-los amb una votació. El primer ministre britànic, David Cameron, va mirar de tancar les dues grans qüestions de l'agenda política domèstica una vegada per totes –la independència d'Escòcia i la dependència de Brussel·les– i previsiblement els hagi donat combustible per molt temps.
