Equinoccis i solsticis

Al·leluia!, el sols­tici, al·leluia!, se sent cri­dar en les dependències gover­na­men­tals de la capi­tal esta­tal i a les perifèriques pro­vin­ci­als. Al·leluia, al·leluia!, se sent resar flui­xet als lava­bos i al ves­ti­dor si res­ten sols aquell moment. Anant cap a casa comen­cen a des­fo­gar-se i, en arri­bar-hi, fan com els cas­tells de foc, que sem­pre guar­den pólvora per l'espe­ter­nec final. Hom es pre­gunta de què ve l'ale­gria sols­ti­cial, perquè en la resta de per­so­nal que tre­ba­lla pel govern i totes les ins­ti­tu­ci­ons col·late­rals, autonòmiques i muni­ci­pals, també s'observa el feno­men. Als Par­la­ments s'espera amb neguit

Els polítics miren d'aca­bar ràpida­ment la feina urgent: tota l'altra –i la que no aca­bin d'aquesta– s'haurà d'espe­rar al setem­bre que amb la pell morena, un xic de panxa, la con­vicció que Espa­nya és ina­mo­vi­ble tota ella, cer­ca­ran entre els papers els d'un gover­na­dor reco­ma­nat. La major part del país no té cap mena de por que Cata­lu­nya emi­gri a Europa. Molts cata­lans inclo­sos! Giro full d'aquest tema per al següent arti­cle.

Pels par­la­men­ta­ris, és un moment dolent. Hi ha –com gai­rebé sem­pre– en curs la direc­tiva d'aju­dar uns i tore­jar els altres, cosa no gens fàcil. Es farà el que es podrà, que en ter­mes par­la­men­ta­ris vol dir que no es farà res. Quina llet, perdó, que tenen alguns i quina mala llet que tenen els altres. En la política de dis­seny que surt dels assump­tes mit­jans i petits, hom no ha de bus­car-hi la raó, sinó la con­veniència. Del sen­tit comú se'n parla molt poc. El sen­tit comú tingué fins, a la mei­tat del segle pas­sat, un paper en la història. Ara és com la bar­re­tina o els pan­ta­lons curts. Tinc el meu ací davant i em fa pena de veure'l.

L'equi­nocci de tar­dor és el 22 de setem­bre. Abans d'aquesta data no es poden espe­rar grans coses que reque­rei­xin pen­sar i tre­ba­llar. El sols­tici d'estiu hom l'espera per des­car­re­gar assump­tes empi­pa­dors i refer la natu­ra­lesa –molt esgo­tada– pel tre­ball. La burocràcia té un com­po­nent impor­tant de pape­rassa, que mai, o ben poques vega­des, hi ha hagut interès a des­triar. És el refugi dels fun­ci­o­na­ris amb pen­sa­ment malaltís, als que tre­ba­llar els espanta. No he par­lat de l'admi­nis­tració de la justícia, la qual, pel que fa als folis emprats per un petit cas en què el jutge podia bai­xar del seu setial i dir, a l'un, “tu tens raó: t'ha de pagar!”, i a l'altre, donant-li una pata­ca­deta, “tu paga i calla!”, i al públic, “senyors: s'ha fet justícia i s'ha aca­bat”. Doncs no. Al setem­bre reo­bri­ran el cas fins a fallar-lo. En una tau­leta auxi­liar hi ha el cas: 776 folis.

El sols­tici d'estiu arriba massa tard i l'equi­nocci de tar­dor, massa aviat. Anys enrere hi havia la solució de tru­car al físic més físic de totes les èpoques, l'anglès Step­hen Hawking i recon­si­de­rar-ho. Ha arri­bat a un nivell que, a vega­des, les seves doc­tes solu­ci­ons no les entén ni ell. La seva cre­a­ti­vi­tat cere­bral és supe­rior a la seva eru­dició!