El joc democràtic

Amolts ciu­ta­dans encara ens fa il·lusió anar a votar, mirar enques­tes, fer com­pa­ra­ti­ves de jor­na­des elec­to­rals, espe­rar el resul­tat, accep­tar-lo i lla­vors opi­nar sobre la tasca del govern i de l'opo­sició. És a dir, el joc democràtic, que, com no podia ser d'altra manera, és sem­pre cri­ti­ca­ble. Cal accep­tar que hi sur­ten desig­nats uns repre­sen­tants que popu­lar­ment són ano­me­nats la veu del poble. Unes senyo­res i uns senyors que, com tot­hom, tenen vir­tuts i defec­tes. N'hi ha de savis, tre­ba­lla­dors, gan­duls, medi­o­cres, alts, bai­xos, tole­rants, into­le­rants. Un reflex de la soci­e­tat, que està repre­sen­tada a Cata­lu­nya per 135 dipu­tats; a Espa­nya, per 350; a Europa, per 736... Són els que ens repre­sen­ten a tots nosal­tres. Per això quan són menys­tin­guts públi­ca­ment pro­du­eix una mala sen­sació de tot ple­gat. Qui no recorda –i pas­sarà als annals del par­la­men­ta­risme– entre d'altres el tarannà des­a­fi­a­dor d'en Millet i en Mon­tull, en aquests moments de vacan­ces a Menorca, com cada any, pun­tu­als a la cita esti­uenca des de Sant Joan fins a la Mercè. O d'alguns fills d'en Pujol, d'aquell asses­sor fis­cal, Sánchez Car­reté, que es reia direc­ta­ment a la cara de ses senyo­ries en la comissió d'inves­ti­gació de l'afer Pujol. Es bur­lava de les pre­gun­tes que li feien i sobre­tot dels dub­tes que tenien i que encara són vigents. Mal tea­tre, com el pro­ta­go­nit­zat fa uns dies pel des­tituït direc­tor de l'Ofi­cina Anti­frau, Daniel de Alfonso. Els dipu­tats li pre­gun­ta­ven i sense con­tes­tar les pre­gun­tes els amenaçava amb un ven­ti­la­dor que no va enge­gar. Perquè només té infor­mació de pre­sump­tes cor­rup­ci­ons d'un bàndol, quan la seva obli­gació era tenir-ne de tots.

Amb totes les man­can­ces de lleis elec­to­rals encara ine­xis­tents, un regla­ment anti­quat i d'altres pro­ble­mes inso­lu­ci­o­na­bles, el Par­la­ment es mereix res­pecte. És massa fàcil menys­te­nir un dipu­tat que al cap i a la fi ens repre­senta. En el cas de Daniel de Alfonso, el Par­la­ment ha actuat ràpida­ment. L'ha des­tituït per incom­pli­ment de con­fi­den­ci­a­li­tat. No per haver-los menys­tin­gut.