El dit i la lluna

D'acord. La imatge i la paràbola estan més que cre­ma­des, però sovint cal recórrer als clàssics per expli­car-se. Diuen que és una dita ori­en­tal. Hi havia algú que asse­nya­lava la lluna i un altre, badoc, que es que­dava mirant el dit. Això ha pas­sat exac­ta­ment amb el nou Par­tit Demòcrata Català. N'hi ha que s'han que­dat mirant el nom. El dit. Fins i tot se'l mira el badoc Fernández Díaz, que intenta reben­tar-lo. Ja s'ho faran. La lluna és una altra. És una nova força política que ha liqui­dat l'antiga direcció de Con­vergència. Els seus asso­ci­ats fan foc nou. I el foc nou ara és una llista unitària lide­rada per dos diri­gents, Marta Pas­cal i David Bon­vehí, que repre­sen­ten un tren­ca­ment. Arri­mats al marge han que­dat antics diri­gents, que en algun cas ni eren tan vells ni s'ho merei­xien. Com Jordi Turull. Amb el tri­omf de la llista que aspira amb més solvència a omplir la direcció exe­cu­tiva del PDC es con­suma la reno­vació. Hi haurà un abans i un després. Serà molt difícil, a par­tir d'ara, encara que els rivals o ene­mics polítics ho inten­ta­ran, adju­di­car al nou par­tit els errors i els pecats con­ver­gents. Només queda un lli­gam públic i efec­tiu que uneix pas­sat i futur. Es diu Artur Mas i Gavarró. És el lli­gam neces­sari i honest. I queda també una dar­rera temp­tació: cas­ti­gar Mas i Munté en la votació de la pre­sidència pel mateix impuls reno­va­dor. No ho hau­rien de fer els nous asso­ci­ats. Perquè seria injust i perquè no els convé. La lluna és nova i el dit queda reser­vat només per als badocs.