PDC: velles tàctiques

La para­de­mocràcia espa­nyola acu­mula prou legis­la­tu­res per haver defi­nit un catàleg com­plet de tram­pes. N'hi ha de lesi­ves i n'hi ha d'ino­fen­si­ves. La inter­pre­tació del regla­ment del Congrés sem­bla ser de les més innòcues. Quan un par­tit no ha arri­bat als 15 dipu­tats que marca la norma, pot acon­se­guir grup par­la­men­tari propi si ha obtin­gut el 15 per cent dels vots en cada cir­cums­cripció on s'ha pre­sen­tat o el 5 per cent total de l'Estat. Con­vergència no com­pleix ara cap de les con­di­ci­ons exi­gi­des. Però, com que es tracta d'una qüestió jurídica, apel·lant per ací per allà, la decisió final cor­res­pon a la mesa de la cam­bra. Sem­pre ha estat així i sem­pre la mesa ha inter­pre­tat allò que li ha con­vin­gut. Els par­tits petits o ter­ri­to­ri­als han anat enca­de­nant els acords i les fin­tes -com ara la del dipu­tat pres­tat– més o menys jus­ti­fi­ca­des. Ho ha fet tot­hom en el pas­sat. El grup par­la­men­tari per­met a una opció política comp­tar amb temps propi en les inter­ven­ci­ons i adju­di­car-se un milió d'euros en sub­ven­ci­ons. Per això el nou PDC ha fet i des­fet per asse­gu­rar-se una inter­pre­tació benèvola de la mesa d'en Ber­nat. Però aquest no és el pro­blema. El pro­blema és que els excon­ver­gents no han reco­ne­gut ober­ta­ment la mani­o­bra i això ha permès a l'opo­sició baque­te­jar-los a gust. A aques­tes altu­res de la his­to­ri­eta és difícil aven­tu­rar què els hau­ria des­gas­tat més: reconèixer el suport al PP i a Ciu­ta­dans en la tria de les vice­pre­sidències o embo­li­car la troca absur­da­ment com han fet.