El valor afegit de l'emigrant

Fa unes set­ma­nes vaig tro­bar un antic com­pany que aca­bava de tor­nar després de vuit anys als Estats Units, la major part fent de pro­fes­sor de cas­tellà i català en una uni­ver­si­tat. Va mar­xar amb la seva pare­lla i tor­nen amb una il·lusió bàrbara i aque­lles ganes reno­va­des de men­jar-se el món, ara a casa i amb una mot­xi­lla plena de vivències, espe­rançats a tro­bar una feina que els per­meti que­dar-se defi­ni­ti­va­ment. Però la rea­li­tat de l'emi­grant pròdig no és tan sen­zi­lla, i sovint acaba en desen­gany. Tot i que pro­ba­ble­ment merei­xe­rien com­pe­tir per una feina qua­li­fi­cada on poder apli­car i des­ple­gar tota l'experiència adqui­rida, per a bene­fici al cap i a la fi del progrés del con­junt, ells es con­for­men amb “qual­se­vol cosa”. I és pos­si­ble, en efecte, que alguna cosa tro­bin, tan pos­si­ble com que no s'adi­gui amb la seva for­mació, capa­ci­tats i experiència pro­fes­si­o­nal, però sobre­tot vital, un valor afe­git que malau­ra­da­ment es ten­deix a menys­prear. I és que, més enllà del currículum, el valor afe­git que suposa la capa­ci­tat d'inte­grar-se, espa­vi­lar-se, apren­dre, moure's en un hàbitat d'entrada estrany no sem­pre sig­ni­fica cap plus per als que podrien donar-los la con­fiança per aju­dar a fer avançar les seves empre­ses i nego­cis. I el greu és que no són pas els pri­mers a qui pas­sarà, ni seran els últims. Frus­trant.

El cens de resi­dents a l'exte­rior diu que l'1 de gener més de 120.000 cata­lans havien emi­grat des de l'inici de la crisi, el 2008, la majo­ria per bus­car les opor­tu­ni­tats que aquí escas­se­ja­ven. La xifra real dels que ho han inten­tat, però, ha de ser encara molt més alta, si es té en compte que l'ofi­cial és el resul­tat de la suma dels que mar­xen però també la resta dels que tor­nen, ja sigui perquè les coses no els han anat bé, perquè ja han cobert una etapa vital amb èxit o sim­ple­ment perquè s'enyo­ra­ven. D'ells, sovint les estadísti­ques se n'obli­den, però també la soci­e­tat, que deixa esco­lar mise­ra­ble­ment un enorme poten­cial de talent en fei­nes menors o direc­ta­ment a l'atur. Un luxe que cap país s'hau­ria de poder per­me­tre.