Una sabatilla a Rio

Al Jocs Olímpics es tracta de ser un crac, un fora de sèrie i un megaolímpic. No una de les tres coses només. Totes tres de cop. Par­ti­ci­par? No em facin riure que no n'hi ha prou. Tam­poc amb gua­nyar o fer un rècord. Si algú és com Phelps, que gua­nya les meda­lles per dese­nes, pot­ser encara. El Tauró, li diuen. ¿Li hau­rien dit el Rumi­nant si, en comp­tes de nedar, hagués jugat a hoquei sobre herba? Ho tenien difícil a Rio de Janeiro els d'hoquei sobre herba perquè del que es trac­tava no era pas de fer-la grossa, sinó de fer-la molt i molt grossa. Què els diré? Gua­nyar tres vega­des con­se­cu­ti­ves els 100 metres com Bolt. Caure, aixe­car-se i gua­nyar els 10.000 amb auto­ri­tat com Moha­med Farah. Llançar-se en planxa al final dels 400 metres com Shau­nae Miller. Per­dre una saba­ti­lla als 3.000 metres obs­ta­cles com Ete­nesh Diro i córrer l'últim quilòmetre sense saba­ti­lla. Un obs­ta­cle més, ben mirat. Va plo­rar de dolor quan va aca­bar. I alguns peri­o­dis­tes con­cre­ten més i afe­gei­xen que a més va per­dre el mitjó. Nosal­tres, el mitjó no. Però una saba­ti­lla sí que un dels que cor­ren amb mi va estar a punt de per­dre-la una vegada a Riuràs, muni­cipi de Madre­ma­nya. Nosal­tres som una colla d'amics. Fa anys i anys que cor­rem. Ens diem els Cinc Estre­lles, cons­ci­ents com som que no ens ho dirà mai cap peri­o­dista. Però si algú de nosal­tres hagués arri­bat a per­dre una saba­ti­lla a Rio, també hau­ria plo­rat. D'il·lusió, no de dolor. Ja se sap, a la nos­tra manera tots som atle­tes i, en aquesta vida, cadascú perd les saba­ti­lles allà on pot. Els conec bé. Com jo mateix, tots ells esta­rien eufòrics d'haver tin­gut algun cop l'opor­tu­ni­tat de per­dre una saba­ti­lla als Jocs de Rio.