Transformacions

Ja se sap, n'hi ha que tota la vida estan igual: atu­rats. No mouen peça, evi­ten els errors, espe­ren que pas­sin els dies, entre­te­nen les espe­ran­ces i, aques­tes, s'aca­ben pan­sint, perquè sense ener­gia i ganes de can­viar per avançar encara seríem a l'edat de pedra. Ho sap tot­hom i és pro­fe­cia: sense entu­si­asme i talent, el món seria gris i avor­rit. Sense sal i pebre, tindríem una vida insípida, sense substància.

Tot can­via i els que en saben adver­tei­xen que allò més relle­vant ja no són els can­vis que vivim i que viu­rem, sinó la velo­ci­tat en què pas­sa­ran les coses. Perquè el que hem cone­gut, en un tres i no res, es pot cap­gi­rar. I és clar, en època de can­vis, tenim l'opció de córrer dar­rere les nove­tats, amb la llen­gua fora, deso­ri­en­tats, o bé inten­tar esde­ve­nir el canvi que volem. Una vegada més, veure-les pas­sar o deci­dir i apo­de­rar-se del futur. I és cert, mol­tes vega­des volem i no sabem com fer-ho, com començar i com aca­bar els nous camins que es dibui­xen. I sabem que només exis­teix la via del creure-hi, d'aglu­ti­nar per­so­nes de con­fiança i amb capa­ci­tats, de pro­var-ho, d'assu­mir ris­cos intel·ligents.

Vivim un moment, ara, en què les millo­res incre­men­tals en les quals hem estat ins­tal·lats durant anys poden sal­tar pels aires, perquè vénen trans­for­ma­ci­ons radi­cals i dis­rup­ti­ves, que es poden car­re­gar el con­ven­ci­o­na­lisme, l'anar fent, la qui­e­tud. Ho veiem en la revo­lució digi­tal, que tot ho can­via i can­viarà: el trans­port, la infor­mació, la banca... És una meta­mor­fosi de pro­ces­sos, de models de negoci, de com interac­tuem. Tot, tot és trans­for­ma­ble i, aviat, abans del que ens pen­sem, pas­sarà. Al cap­da­vall, allò més relle­vant és el dilema per­ma­nent: arros­se­gar-se i lamen­tar-se d'un pas­sat idíl·lic que ja no tor­narà o ser pro­ac­tiu, anti­ci­par-se al futur i esde­ve­nir allò que volem ser. De casos, el cabàs n'és ple: empre­ses que eren molt impor­tants i ara són insig­ni­fi­cants o ja han des­a­pa­re­gut o bé, start-ups que en menys d'una dècada lide­ren una indústria; per­so­nes tòxiques que no evo­lu­ci­o­nen o d'altres que giren la truita i es fan esti­mar; col·lec­tius que es lamen­ten d'injustícies mil·lenàries o d'altres que fan el canvi de xip i pas­sen a l'acció; naci­ons ador­mi­des o d'altres que deci­dei­xen ser lliu­res i van a totes per vèncer.

L'hora ade­quada sol ser sem­pre quan un creu que és el moment, però també és cert que les con­jun­tu­res i els fac­tors externs bufen a favor o en con­tra dels nos­tres propòsits. I sí, ara més que mai és un bon moment per fer pos­si­ble trans­for­ma­ci­ons sòlides que canviïn el para­digma. Ara tenim una opor­tu­ni­tat magnífica, d'or, per ini­ciar i escriure el pla i exe­cu­tar-lo amb la il·lusió més des­bor­dant, amb la màxima passió, fent un gran equip i enco­ma­nant la volun­tat de ser i de fer, perquè només quan fem anem enda­vant. Podem trans­for­mar-ho tot, fer can­vis estruc­tu­rals i pro­funds, amb conei­xe­ment i sense por, perquè fent-ho tenim ris­cos, però optant per la desídia en tenim molts més.