Connivència o ruptura?

Ha estat una cons­tant històrica l'alter­nança d'aques­tes dues estratègies de defensa en pro­ces­sos judi­ci­als emi­nent­ment polítics o almenys ama­rats de la tris­ta­ment cèlebre “raó d'Estat”.

Les dues tècni­ques defen­si­ves són dia­me­tral­ment opo­sa­des. La “con­nivència” com­porta el res­pecte a les regles del joc, fins i tot a les resul­tants d'un repar­ti­ment de poders dese­qui­li­brat. Mai, per tant, no es qüesti­o­nen ni la legi­ti­mi­tat de les lleis de l'Estat acu­sa­dor, ni les seves regles pro­ces­sals, ni menys encara la com­petència dels seus tri­bu­nals.

Un cas molt clar de defensa de “con­nivència” va ser la de Drey­fus. La seva men­ta­li­tat mili­tar, d'obediència, ordre i aca­ta­ment va impe­dir que el seu advo­cat exposés la raó última del seu pro­ces­sa­ment: l'anti­se­mi­tisme lla­vors galo­pant en el si de l'exèrcit francès. La seva con­ven­ci­o­nal, “con­ni­vent”, defensa li costà, mal­grat la més cla­mo­rosa falta de prova de càrrec con­tra ell, la seva con­demna a depor­tació perpètua a la ter­rorífica peni­tenciària de Caiena, a l'Illa del Dia­ble. Allà hau­ria mort sens dubte si no hagués estat per la cèlebre carta de Zola a L'Aurore, i l'adhesió poste­rior, que sac­sejà la consciència del país fins a acon­se­guir la revisió del procés, de tants altres intel·lec­tu­als (André Gide, Ana­ta­tole France, Char­les Pèguy, Mar­cel Proust, Octave Mira­beau, Jules Renard, a més a més de polítics com Jean Jaurés).

El pro­ces­sos de “rup­tura”, en canvi, tenen com a comú deno­mi­na­dor un acu­sat que s'eri­geix al seu torn en acu­sa­dor d'un sis­tema legal que con­si­dera injust, és a dir, pura expressió de la força hegemònica en un deter­mi­nat con­text social.

Pot­ser el pri­mer acu­sat en ins­tru­men­tar el mètode defen­siu “rup­tu­rista” fou Sòcra­tes. Hau­ria pogut elu­dir la pena de mort, però això com­por­tava accep­tar les regles de joc del tri­bu­nal, accep­tar la seva cul­pa­bi­li­tat: “[...] i no ho faré, ciu­ta­dans d'Ate­nes; no per pre­potència ni menys­preu vers vosal­tres, sinó pel meu honor, pel vos­tre i pel de tota la ciu­tat... men­tre em quedi un alè de vida, no pararé de filo­so­far.”

Un altre cas para­digmàtic de defensa “rup­tu­rista” va ser el de Dimi­trov. Detin­gut l'any 1933 com a mem­bre des­ta­cat de la Ter­cera Inter­na­ci­o­nal, va ser acu­sat d'ins­ti­gar l'incendi del Reichs­tag (les ordres de Goe­ring i la Ges­tapo varen ser atri­buir l'estrall al par­tit comu­nista).

Fou tant “de rup­tura” la defensa de Dimi­trov que fins i tot va pro­hi­bir al seu advo­cat que demostrés, com així era, que el dia de l'incendi no es tro­bava a Berlín (defensa de con­nivència). Després d'al·legar “que tot el pro­le­ta­riat i la Ter­cera Inter­na­ci­o­nal estan repli­cant a través meu”, va ser absolt.