MES del mateix
té força més a veure amb l'arribisme al nou escenari sobiranista
que amb el sobiranisme mateix
Que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) ha exercit de marca blanca del PSOE a Catalunya des de la seva creació, el juliol del 1978, és un fet que els mateixos socialistes catalans han provat de negar durant els últims 36 anys, però que en el moment actual, amb la fundació de MES (acrònim de Moviment d'Esquerres), ha quedat demostrat. MES s'ha creat, segons els seus dirigents, entre altres raons, per “defensar el ple autogovern de Catalunya”, un principi que històricament (1977) figurava en el Pacte d'Abril: “(punt 5): reconeixement del dret d'autodeterminació”; però que va marxar pel forat de l'aigüera només uns mesos després: l'autodeterminació ja no es tenia en compte en el document Protocol d'unitat de la FSC (PSOE), PSC-C i PSC-R en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
“Socialista del PSOE és molt difícil de ser-ho quan s'és català.” Aquesta sentència premonitòria la va dir Josep Pallach. Fa més de 40 anys. I, segons sembla, es manté vigent. Un grup d'exsocialistes catalans (del socialisme ortodox, de carnet), amb noms tan il·lustres com ara Maragall, hereus de la mateixa tradició que durant quatre dècades ha intentat negar Pallach per, senzillament, oferir noves glòries al socialisme espanyol, ara retornen al punt de partida al qual, vist amb la perspectiva del temps, mai no haurien d'haver escarnit.
Vaja, que benvinguts siguin al club, aquest 2014, els socialistes catalans conversos. Encara no tots, només una part. Però tan acadèmics i talentosos com són, no els estaria de més recordar que en el nostre país ja hi va haver, en el si de l'MSC (Moviment Socialista de Catalunya), un precedent de la divisió ara reeditada. La trajectòria del grup de Pallach i el grup de Joan Reventós va acabar en una lluita de sigles. El juliol del 1974 Reventós impulsà la constitució de la CSC (Convergència Socialista de Catalunya), i Pallach impulsà la constitució de l'RSDC (Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya). Dos anys després, el grup de Pallach va adoptar el nom de Partit Socialista de Catalunya, mentre que el grup de Reventós cridà a la formació, també, del Partit Socialista de Catalunya. Per diferenciar els dos PSC (Partit Socialista de Catalunya), el grup de Pallach hi afegí el mot Reagrupament, i el grup de Reventós hi afegí el mot Congrés. Així, van conviure una temporada el PSC-R i el PSC-C. Aquest joc de sigles ocasionà, aleshores, fortes polèmiques.
L'any 1976, a la finalització d'un congrés del PSC-R, Josep Pallach va morir víctima d'un atac de cor. Faltaven pocs mesos perquè es restablís la democràcia per la qual tant havia lluitat. La mort de Pallach va deixar via lliure a les tesis de Reventós i va liquidar la defensa del principi d'autodeterminació. L'emergència del PSOE a Catalunya, que durant la clandestinitat i l'oposició al franquisme havia tingut un paper menys que residual, i el suport econòmic i estratègic de la Internacional Socialista i del canceller alemany Willy Brandt en van fer la torna. La tan anunciada i florejada unitat del socialisme català, un altre juliol, el del 1978, va iniciar una etapa que al cap de quatre dècades sembla arribar a la fi.
Però que ningú no s'equivoqui si es pensa que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), tal com l'hem conegut modernament, quedarà desproveït de l'ànima catalanista, com se l'anomena, amb la crisi provocada pel grup de socialistes sobiranistes, com també se'ls anomena, llançats a una nova aventura. L'ànima catalanista del PSC es mantindrà, tal com era, almenys per dues raons. La primera, perquè les preteses patums que han abandonat el projecte no són totes les que, en un moment tan transcendent com l'actual del procés de transició nacional, es podrien haver despenjat. Molts suposats cossos amb ànima catalanista, s'hi han quedat. I la segona, perquè els crítics ara fora mai no van evitar, des de dins, que el PSC fos altra cosa que el que és. Per tant, la fugida pot quedar en anècdota. I encara hi hauria una tercera raó: el PSC, tal com era i tal com és, no es pot descartar com a alternativa real del catalanisme polític. En resum, molt em temo que la creació del MES té força més a veure amb l'arribisme al nou escenari sobiranista que amb el sobiranisme mateix.
