Opinió

Història i catalanisme

En moments àlgids per al nacionalisme convé saber d'on venim i el perquè d'aquests trets diferencials, però convé també que acabi una història llarga de fracassos

Qui no coneix la seva història no s'entén a si mateix, ni sap per què les coses suc­ce­ei­xen d'una certa manera i no d'una altra, ni pot saber com serà l'esde­ve­ni­dor. Citant de manera indi­recta Sal­va­dor Espriu, és aquesta una gran carència a la “pell de brau”...

Explica Pierre Vilar que “la iden­ti­tat cata­lana ve de molt lluny. De 1250 a 1350 el Prin­ci­pat català és el país d'Europa a propòsit del qual seria menys ine­xacte, menys perillós, pro­nun­ciar uns ter­mes apa­rent­ment anacrònics: impe­ri­a­lisme poli­ti­co­e­conòmic o estat nació”, estat que tenia el seu propi sis­tema fis­cal al marge del monarca i era ges­ti­o­nat per una Dipu­tació que assu­mia la repre­sen­ta­ti­vi­tat de tot el país, els tres braços: els nobles, els ofi­cis i l'església.

Pre­co­ci­tat en la for­mació i pre­co­ci­tat en la decadència. A finals del segle XV, la guerra civil, la pesta, el ban­di­datge, fan que Cata­lu­nya tin­gui 300.000 habi­tants, en perd 200.000 en un segle. Cas­te­lla en té 8 mili­ons. La unió entre Fer­ran i Isa­bel és moti­vada per la Corona d'Aragó pel perill de França. Amb la unió Cata­lu­nya no recu­pera la seva política, no té força per impo­sar-la i l'objec­tiu del Medi­ter­rani després de Lepant es perd perquè per als Àustries la guerra i l'expansió euro­pea són pri­o­ritàries, són interes­sos dinàstics més que naci­o­nals. Les colònies ame­ri­ca­nes la finan­cen.

Aquesta expansió impe­rial la paga i la pateix més Cas­te­lla que Cata­lu­nya que queda exhausta i no sap, no pot, aga­far el tren de la indus­tri­a­lit­zació a par­tir del segle XIX. Hi ha un paral·lelisme entre la Guerra dels Comu­ners a mit­jan segle XVI amb l'arri­bada de Car­les I com a pri­mer monarca de la dinas­tia dels Habs­burg a Espa­nya i la Guerra de Suc­cessió dos segles després con­tra Felip V, pri­mer Borbó. En ambdós casos es defen­sa­ven les lli­ber­tats pròpies con­tra l'abso­lu­tisme impo­sat... Cata­lu­nya va man­te­nir fins al 1714 les seves ins­ti­tu­ci­ons i les seves corts que legis­len i fixen impos­tos i nego­cien les con­tri­bu­ci­ons que paguen a la corona. Són Pierre Vilar, Jaume Vicens i el seu dei­xe­ble Josep Fon­tana els que asse­nya­len encer­ta­da­ment la força de Cata­lu­nya als segles XVI i XVII. L'abso­lu­tisme fa per­dre a Cas­te­lla i Cata­lu­nya les seves lli­ber­tats. Cas­te­lla s'apro­xima a la cort del monarca, únic cen­tre de poder, Cata­lu­nya hi està al marge però no hi renun­cia i una i altra vegada les reclama.

L'afir­mació que Bar­ce­lona havia de ser bom­bar­de­jada periòdica­ment i les parau­les d'Ortega: “El pro­blema catalán hay que con­lle­varlo” demos­tren des de la barbàrie i la intel·ligència la difi­cul­tat de com­prensió d'aquesta carència que Cata­lu­nya sent i rei­vin­dica. Escriu Fon­tana: “La revolta de 1640 era la reacció d'una terra ‘rica i plena' con­tra les reper­cus­si­ons de la decadència cas­te­llana, men­tre que la de 1705 nai­xia ‘del desig de con­sa­grar una espe­rança' per part d'uns grups que tenien un pro­jecte propi de país.” Iden­ti­fica Fon­tana la relació entre el renai­xe­ment econòmic ini­ciat al Prin­ci­pat, les aspi­ra­ci­ons al comerç lliure i al comerç colo­nial, amb les acti­tuds polítiques que durien a la Guerra de Suc­cessió. Sense enten­dre la història d'aquests anys no es pot com­pren­dre la renai­xença cata­lana del XIX. Hi ha una per­manència inter­rom­puda amb la Guerra de Suc­cessió del sis­tema de lli­ber­tats i pri­vi­le­gis basats en lleis que no eren con­ces­si­ons reials sinó tex­tos apro­vats a les Corts i san­ci­o­nats pel rei. “Vós sou més que nós però tots nosal­tres junts som més que vós.” Eren aques­tes les parau­les repe­ti­des a les Corts a Bar­ce­lona.

“Que hi hagi una relació directa i defi­nida entre l'existència d'un sis­tema par­la­men­tari, que garan­teixi l'esta­bi­li­tat de les lleis i l'equi­tat del repar­ti­ment d'impos­tos i el desen­vo­lu­pa­ment capi­ta­lista modern és un fet que avui es reco­neix uni­ver­sal­ment.” És una afir­mació que Fon­tana fa i que jus­ti­fica la política cata­lana que en no tenir estat des de 1714 es con­cen­tra en la ini­ci­a­tiva civil en la força de l'asso­ci­a­ci­o­nisme. Es cobreix la man­cança...

En moments àlgids per al naci­o­na­lisme convé saber d'on venim i el perquè d'aquests trets dife­ren­ci­als, però convé també que acabi una història llarga de fra­cas­sos en pro­ces­sos polítics i d'èxits en cul­tu­rals i econòmics.

Els cata­lans volen que aques­tes dues tra­jectòries con­ver­gei­xin però hem de saber ser paci­ents. L'aspi­ració cata­lana d'afir­mació naci­o­nal és esta­ble i no cir­cums­tan­cial. Davant d'aquest fet l'opor­tu­nisme pot no ser bon com­pany. 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia