Escriure sense paraules

Encara fan la pel·lícula Still Life, reba­te­jada com a Nunca es dema­si­ado tarde. La va escriure, diri­gir i pro­duir Uberto Paso­lini –cap lli­gam amb Pier Paolo i sí, en canvi, amb Vis­conti–. Still Life explica la vida d'un home sen­zill que viu sol, un fun­ci­o­nari muni­ci­pal de l'escala més baixa d'un dis­tricte de Lon­dres que es dedica a bus­car fami­li­ars dels morts que no reclama ningú. La tena­ci­tat i la constància huma­nit­zen el pro­ta­go­nista i, en certa manera, els matei­xos difunts.

D'acord amb el per­fil del per­so­natge, la pel·lícula és molt sòbria, amb més silen­cis que diàlegs. I mos­tra molt més que no explica, amb una dra­matúrgia cine­ma­togràfica prou des­tra perquè l'espec­ta­dor sàpiga en tot moment què sent i què pensa l'humil fun­ci­o­nari. Sem­pre em fixo en l'arma­dura argu­men­tal i em pre­gunto sovint què diu el guió en les seqüències que no tenen diàleg. Què hi ha escrit quan només veiem una suc­cessió de movi­ments banals, com els del per­so­natge a casa seva o a la feina. “Entra al seu des­pat­xet, es treu l'ame­ri­cana i la penja dar­rere de la porta. S'asseu a la taula, obre un dos­sier i lle­geix un docu­ment.” M'ima­gino que el gruix del guió deu ser així, però el resul­tat no és gens banal. La inter­pre­tació, els detalls i el tempo nar­ra­tiu ho diuen tot sense parau­les. Ras i curt: cine.

Suposo que Still Life està con­ce­buda amb imat­ges des de l'ori­gen i que el rea­lit­za­dor, que és també el guio­nista, té al cap el poder d'evo­cació de cada pla. Con­fesso que em mera­ve­lla aquesta eco­no­mia expres­siva que és als antípodes dels diàlegs rei­te­ra­tius que no s'aca­ben mai. Tam­poc no cau en els llargs plans de pai­sat­ges o d'inte­ri­ors que volen pro­po­sar un gaudi estètic i aca­ben enfar­fe­gant. I, com a bon guio­nista, no fa mai que el per­so­natge parli sol perquè l'espec­ta­dor sàpiga què pensa. Si jo manés, cas­ti­ga­ria amb penes de presó els guio­nis­tes que recor­ren a aquest recurs tan baix.