Opinió

Les Aparences i la Realitat

Han valorat Mas i Junqueras els efectius electorals que es perden durant l'àrdua gestió de les seves desavinences?

En el tracte amb la gent, allò que en diem la vida quo­ti­di­ana, crec detec­tar un cert can­sa­ment sobre la qüestió de la sobi­ra­nia de Cata­lu­nya. Fins i tot els comen­ta­ris­tes espe­ci­a­lit­zats –que ja són una sub­casta– i les tertúlies ad hoc ja pres­ten més atenció a aspec­tes late­rals o externs que al nucli de la cosa en si: l'entre­tant de l'admi­nis­tració pública com un ser­vei que no es pot aban­do­nar, la incidència en aspec­tes comer­ci­als, etc. I està bé que sigui així, perquè la gent veu que hi ha una fes­tassa amb pro­cla­ma­ci­ons i coro­na­ci­ons al barco, i es pre­gunta entre­tant qui hi ha al timó, qui a la sala de màqui­nes, qui s'ocupa de la nave­gació, i si són els matei­xos que can­ten a la festa, com s'ho fan per ser a per­tot.

Es tracta d'un can­sa­ment mera­ment cir­cums­tan­cial, d'una pas­sat­gera satu­ració infor­ma­tiva? O és el can­sa­ment pro­fund, estruc­tu­ral, on els ora­cles de Madrid espe­ren que s'apa­gui la fogue­rada inde­pen­den­tista, segons ells pei­xada des de dalt per qua­tre mani­pu­la­dors espa­vi­lats, amb el senyor Mas al cap­da­vant?

Aquest cro­nista es decanta per una fluc­tu­ació lògica, con­tin­gent, però no ali­ena a alguns fac­tors que l'accen­tuen. Cap soci­e­tat pot viure en un clímax con­tinu, ni durant una guerra, dins de les quals també hi ha oasis i com­pas­sos d'espera. Però en l'anticlímax sobi­ra­nista hi fa molt l'acti­tud dels actors prin­ci­pals. Els qui no vivim el procés des de la pri­mera línia (en el meu cas, ni des de la segona) tenim dret a pre­gun­tar-nos si estem en mans d'esta­dis­tes, o tan sols de polítics, i em sem­bla bal­der acla­rir la dis­tinció.

Que la qüestió plan­te­jada no és fàcil ni sen­zi­lla de resol­dre, no calen màsters per fer-se'n càrrec. Que els par­tits polítics tin­guin les seves idees és més que legítim: és apro­piat, i els votants no ho enten­drien d'altra manera. Però recordo els vells –els vells de quan jo era jove– lamen­tant-se que un fac­tor deter­mi­nant de la der­rota en la Guerra Civil va ser la divisió en el bàndol repu­blicà. A Cata­lu­nya hi havia dues guer­res, una con­tra Franco, l'altra entre els de casa. No m'hi estendré ni asse­nya­laré res­pon­sa­bles, tot ple­gat és als lli­bres d'història. Però, amb dos dits de front, els diri­gents polítics hau­rien de dis­tin­gir el que són legítimes diferències de plan­te­ja­ment, d'estratègia i de tàctica, i la imatge que es trans­met a la ciu­ta­da­nia.

Estar a l'altura del moment com­porta no només la solució tècnica –legal, política– de la situ­ació plan­te­jada, sinó com s'emet a la ciu­ta­da­nia. No pro­pugno l'obs­cu­ran­tisme, no dic que s'ocul­tin els pro­ble­mes a la gent. Però no hi ha engany en les diver­ses mane­res de pre­sen­tar les coses, i el can­sa­ment ciu­tadà té –també– molt a veure amb la imatge que Mas i Jun­que­ras –i en la mesura de les seves pos­si­bi­li­tats, també els líders d'ICV i de la CUP– estan més per fer les coses cadascú a la seva manera, per ser els cap­da­van­ters al cap i a la fi, que per l'èxit del procés.

EN aques­tes altu­res molta gent ja no sap si hi aca­barà havent un acord accep­ta­ble i amb cer­tes garan­ties d'èxit, o si tan sols s'ho volen creure. Els esculls que pre­senta el naci­o­na­lisme espa­nyol són tan escar­pats i durs que no ens podem per­me­tre el luxe de posar-nos-en d'altres nosal­tres matei­xos. Sóc dels qui cre­uen, i ho he escrit més d'un cop i fa temps, que la inde­pendència de Cata­lu­nya depèn del tot dels cata­lans matei­xos, i que tot depèn del coratge i de la uni­tat (el talent polític es dóna per des­comp­tat). Sem­bla que final­ment hem apro­vat l'assig­na­tura del coratge. En el de la uni­tat toca anar a setem­bre després de tots els exàmens, i s'acaba pas­sant amb un 5 tan pelat que deixa tot­hom ple de dub­tes.

Cal supo­sar que aquest cop també ho sal­va­rem. Cal, de debò? Dono ara al verb cal­dre tota l'extensió, pel cantó de la lògica i pel de la neces­si­tat. Més enllà de les difi­cul­tats, han valo­rat Mas i Jun­que­ras els efec­tius elec­to­rals que es per­den durant l'àrdua gestió de les seves des­a­vi­nen­ces? Són cons­ci­ents que quan detecta o creu detec­tar egois­mes i ego­tis­mes la gent es cansa, es desen­ga­nya, es des­penja del procés en defi­ni­tiva?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia