Ha arribat l'hivern

Per fi ha arri­bat l'hivern. Encara que el sol, pun­tu­al­ment, espe­rarà al 21 de desem­bre per cre­uar el sols­tici d'hivern, tràmit astral de les lleis de l'uni­vers, impres­cin­di­ble per poder decla­rar de manera ofi­cial l'arri­bada de l'hivern, l'hivern ja és aquí i les caprit­xo­ses tem­pe­ra­tu­res juguen entre elles a veure qui cons­tipa més gent.
Entre les diürnes i noc­tur­nes, tenen la barra de com­pe­tir amb les pul­mo­nies obtin­gu­des. De nit els costa més d'obte­nir guar­dons: amb la noc­tur­ni­tat hi ha una sana tendència a abri­gar-se.

Les esta­ci­ons d'esquí piri­nen­ques cata­la­nes, a la ves­sant sud dels Piri­neus, sovint van man­ca­des de neu. Si les tem­pe­ra­tu­res i grau d'humi­tat són ade­quats, la neu arti­fi­cial fabri­cada in situ salva molts forats de set­ma­nes sen­ce­res. El que no poden ni podran és sal­var el pro­blema de l'altura mínima, on res­ten bona part de les pis­tes. A Vall­ter aquests aspec­tes de la neu arti­fi­cial sofrei­xen man­can­ces. Les esta­ci­ons fran­ce­ses de la ves­sant nord de la Pire­naica, a les matei­xes altu­res tenen més neu. Són més fre­des i humi­des.

La pro­pi­e­tat de les esta­ci­ons a l'inici va ser pri­vada, però amb els pro­ble­mes de neu i la manca de ren­di­ments, és clar, ana­ren pas­sant a soci­e­tats i bancs, i d'aques­tes, a
la Gene­ra­li­tat. No és simpàtic que el govern pos­se­eixi ins­tal·laci­ons espor­ti­ves popu­lars. Al prin­cipi hom se sen­tia con­tro­lat, cosa que no ha succeït en abso­lut. Bona part dels càrrecs direc­tius són a mans dels des­cen­dents dels antics pro­pi­e­ta­ris dels ter­renys, de les esta­ci­ons després i ara, alli­be­rats de la pro­blemàtica dels ren­di­ments, n'ocu­pen les direc­ci­ons tècni­ques i espor­ti­ves. Dubto que enve­gin la Gene­ra­li­tat. La gent aquesta té cura del ser­vei pun­tual de l'estació i de la visió que se n'empor­tin els prac­ti­cants dels esports de neu. Amb tots els números per a una fallida, les cir­cumstàncies –i l'admi­nis­tració cata­lana– ho han sal­vat. Amb la crisi, però, res tor­narà a ser com abans. La que s'havia cre­gut into­ca­ble classe mit­jana cata­lana està des­a­pa­rei­xent. Podria que­dar així: a) un grup de grans for­tu­nes i ban­quers; b) empre­sa­ris, indus­tri­als, comer­ci­ants, etc.; c) tre­ba­lla­dors de tota mena, i d) poble, jubi­lats i parats. Res de l'ale­gre classe mit­jana cata­lana.

La Medi­terrània occi­den­tal, envaïda pels pobles expan­si­o­nis­tes i comer­ci­ants de l'est i cen­tre de l'àrea, tingué un desen­vo­lu­pa­ment únic. La raça parida entre els inva­sors i els nadius cel­ti­bers no es desen­vo­lupà en altura física com als països nòrdics, però sí que ho va fer cere­bral­ment. L'espe­rit de tre­ball, de ren­di­ment, s'ha here­tat, tot i que en els últims 75 anys ens han envaït pro­gres­si­va­ment races afri­ca­nes i sud-ame­ri­ca­nes. Avui som encara un país dife­rent. No és pas per pre­su­mir-ne. Sols pre­te­nem que Espa­nya ens accepti com som. Aquest hivern fa que serà mogut. Amb 86 anys al DNI, dels quals 70 han estat de lluita, m'he nome­nat obser­va­dor!