No és moment d'especular

Des del 2010, hem recor­re­gut molt camí i hem acon­se­guit engres­car i sumar al pro­jecte sobi­ra­nista mol­tes més per­so­nes de les que mai haguérem ima­gi­nat. El que era una rei­vin­di­cació d'un nom­bre reduït de per­so­nes s'ha con­ver­tit en un clam majo­ri­tari de la ciu­ta­da­nia cata­lana. Ara ens tro­bem en la fase deci­siva del procés, a ben segur la més difi­cul­tosa i com­plexa, però cal avançar amb pet­jada ferma, superant l'agres­si­vi­tat estruc­tu­ral i l'espoli finan­cer amb el qual, històrica­ment, ens fus­ti­guen els gover­nants de la metròpoli, junt amb les ame­na­ces, insults i tota mena d'ultrat­ges dels seus alta­veus mediàtics. Tam­poc hauríem de fer cas dels uni­o­nis­tes de casa nos­tra, ni dels temo­rencs o dubi­ta­tius, ni d'aquells que estan acla­pa­rats per les cala­mi­tats que ens augu­ren des de Madrid, car no es pro­dui­ran mai. Cal, això sí, que polítics, soci­e­tat civil i ciu­ta­da­nia seguim empe­nyent com hem fet fins ara: ben units i amb el màxim d'entu­si­asme.

Anar units, no vol dir pas haver de satis­fer certs interes­sos. Tenim dos fulls de ruta con­tra­po­sats però no incom­pa­ti­bles, i caldrà superar els mati­sos dife­ren­ci­ats. Un, dibui­xat seguint els esque­mes més tra­di­ci­o­nals i pre­vi­si­bles de qui l'ha dibui­xat, amb exces­si­ves con­no­ta­ci­ons auto­no­mis­tes no sobre­pas­sa­des. Un altre, molt més directe, dibui­xat amb els ulls con­tem­plant les penúries i sofri­ments de la nos­tra soci­e­tat, els neguits i pre­o­cu­pa­ci­ons dels ciu­ta­dans i més sen­si­ble a no per­dre ni un vot d'aquells que, favo­ra­bles a la inde­pendència, no vota­rien segons quina fórmula de can­di­da­tura; a més, plan­teja aquesta etapa deci­siva sense les pors i les inti­mi­da­ci­ons, pro­vi­nents de la metròpoli, sinó apro­fi­tant l'empenta i l'espe­rança d'una ciu­ta­da­nia des­a­com­ple­xada.

Vull creure que Mas i Jun­que­ras es posa­ran d'acord i, mal­grat les seves diferències en el perquè i en el com, tro­ba­ran la pro­posta de con­sens a través de la qual podran sen­tir-se còmodes ells i les altres for­ces polítiques, cíviques i ciu­ta­da­nes sobi­ra­nis­tes. Tot­hom espera que el pre­si­dent Mas no dilati el procés i que sàpiga des­triar degu­da­ment aque­lles veus que deien estar a favor del dret a deci­dir: Unió, el PSC i Ini­ci­a­tiva; però ara sem­bla com si alguns se n'hagues­sin des­dit, ja que pri­o­rit­zen, com dar­re­ra­ment ens ho han pale­sat, tant l'Espa­da­ler com l'Iceta, decli­nar-se per esgo­tar la legis­la­tura i per unes vies fede­rals molt més impos­si­bles (a l'Her­rera, no és fàcil enten­dre'l). ¿Com, aquests diri­gents, poden menys­prear la volun­tat majo­ritària de la nos­tra soci­e­tat, que reclama la inde­pendència, tot insis­tint amb l'ide­ari dels seus res­pec­tius par­tits? Cap pro­grama no té el més mínim valor, ni ser­veix com a ide­ari de cap par­tit, si allò que pro­posa no intenta satis­fer els interes­sos majo­ri­ta­ris dels ciu­ta­dans. Si només ser­veix perquè aquests polítics facin brin­dis al sol o perquè es facin tram­pes al soli­tari, val més que ple­guin i dei­xin de mare­jar i dis­tor­si­o­nar l'actual procés que tenim en marxa i que ens ha d'alli­be­rar del colo­ni­a­lisme cas­tellà.

Res ni ningú té dret a voler eri­gir-se en el pro­ta­go­nista d'un procés que des del pri­mer moment és només de la ciu­ta­da­nia. Han estat la major part dels ciu­ta­dans cata­lans, amb la ines­ti­ma­ble ajuda de les enti­tats i asso­ci­a­ci­ons cíviques, els qui han empès aquest procés i avui recla­men urgent­ment elec­ci­ons cons­ti­tu­ents o ple­bis­citàries (el nom no fa la cosa) per, si els vots favo­ra­bles a la inde­pendència són majo­ri­ta­ris, ini­ciar l'exer­cici de la plena sobi­ra­nia i de la tan espe­rada lli­ber­tat!!!