Lideratges

Molts cops he pen­sat que el món es divi­deix en dos tipus de per­so­nes: les que cre­uen en els lide­rat­ges com­par­tits i les que neces­si­ten lide­rat­ges messiànics. No faig cap ads­cripció con­creta a aquest prin­cipi, només poso en evidència que, legítima­ment, hi ha sec­tors soci­als que no poden con­ce­bre l'impuls d'un pro­jecte de país si no és dar­rere un lide­ratge ferm, clar i evi­dent, men­tre que altres con­si­de­ren que una nació es cons­tru­eix entre tots i que la força està en la bona gestió de la com­ple­xi­tat. Per això crec que davant l'actual nego­ci­ació sobre el procés cap a la cons­trucció d'un estat propi són aques­tes dues visi­ons les que dia­lo­guen, més enllà de les peti­tes qüesti­ons par­ti­dis­tes, que també hi són. El marge per l'acord exis­teix tal com ho demos­tra el fet que ERC sigui final­ment l'únic grup del Par­la­ment que no ha pre­sen­tat esmena a la tota­li­tat als pres­su­pos­tos del govern d'Artur Mas. Però seria un error reduir la qüestió al ter­reny tàctic de la política par­la­mentària o elec­to­ral. El gran repte del pre­si­dent Mas no és forçar que ERC aprovi els pres­su­pos­tos o mirar de mani­o­brar per allar­gar la legis­la­tura. Ni tan sols convèncer Oriol Jun­que­ras de la bon­dat del seu full de ruta. El gran repte de Mas és arti­cu­lar una pro­posta per a un país que en bona part ha can­viat els lide­rat­ges unívocs per la consciència ciu­ta­dana. És una obvi­e­tat que milers de cata­lans no s'han fet inde­pen­den­tis­tes perquè els hagi con­vençut cap líder. I, per tant, per mate­ri­a­lit­zar el pro­jecte d'estat propi poden tole­rar que els diri­gents es posin al cos­tat, però no que cap vagi al davant. No és una qüestió de des­con­fiança o anti­política, sinó de consciència de ser el motor de la història. Mas va inten­tar aca­pa­rar el lide­ratge de l'Esta­tut amb la nego­ci­ació secreta amb Zapa­tero i el resul­tat ha estat nefast. Després va dema­nar una majo­ria excep­ci­o­nal pel procés i la ciu­ta­da­nia li va dir que liderés però de forma com­par­tida, perquè la soci­e­tat era cons­ci­ent del seu pro­ta­go­nisme i no volia renun­ciar-hi. Per això, ara l'acord només serà pos­si­ble si es fa pen­sant en la gent i no en la política. I això té un vec­tor fona­men­tal: la plu­ra­li­tat.