Cuba lliure!

La llei de la gra­ve­tat s'ha com­plert de manera ine­xo­ra­ble. A l'altra part del món. Si tot­hom, tret de qua­tre rabiüts, ha arri­bat a la con­clusió després de 53 anys que el blo­queig que els Estats Units han impo­sat a Cuba no porta enlloc i els per­ju­dica a tots, per què s'havia de man­te­nir? El blo­queig només ali­men­tava la tes­tos­te­rona patriòtica del règim cas­trista i el res­sen­ti­ment d'alguns exi­li­ats a Miami cada dia més vells. Bene­fici de mòmies. La Cuba de Fidel va aguan­tar l'asfíxia gràcies al socors roig soviètic i després a la col·labo­ració mar­cial veneçolana, però ara el petroli també fa figa. La ranera del règim ha entès que cal renun­ciar a la pobresa per­ma­nent, que podria aca­bar escla­tant en una soci­e­tat que no té automòbils però sí smartp­ho­nes. Sap més el dimoni per vell que per roig. Els uns i els altres, doncs, han deci­dit posar fi al sai­net tètric. Amb l'ajuda del papa. Això és curiós. La inter­venció de Fran­cesc ha sus­ci­tat comen­ta­ris tan suco­sos com el que ahir va amo­llar un con­ter­tulià del feix i la creu: “Alguna cosa mira­cu­losa ha tin­gut que aquest papa revo­lu­ci­o­nari hagi inter­vin­gut en l'afer.” Mira­cles i revo­lu­ci­ons tenen poca cosa en comú, segons el cate­cisme del senyor Marx. Sigui com sigui, els nord-ame­ri­cans, obli­dant la gran humi­li­ació, podran fer nego­cis a Cuba. Els cubans se'n bene­fi­ci­a­ran. L'aper­tura por­tarà també el règim a l'asil... Pot­ser sí, pot­ser sí que hi ha hagut un mira­cle, el mira­cle del sen­tit comú. Ara només cal que s'escampi. El seny. O conei­xe­ment.