Nadal del 14
treva nadalenca del 1914 expressen que, quan es vol, la humanitat pot acabar entenent-se
No hi ha res més trist que un Nadal en guerra, tot i que la història demostra que no hi ha any sense un conflicte bèl·lic en algun racó del món. Cert que el Nadal del 1914, ara fa cent anys, fou dels més tristos que ha viscut Europa, quan la Gran Guerra acumulava un ventall de calamitats i a molts ajuntaments europeus arribaven constants llistes del joves conciutadans morts al front. Temps grisos per il·luminar arbres o embolicar regals, tot i poder reviure algun pessebre en les nostàlgiques llars d'ambdós bàndols dels camps de batalla.
El desembre del 1914 el fred estenia un dens mantell damunt les trinxeres, quan una guerra que es preveia curta feia quatre mesos que estava encallada en unes línies de front consolidades. Amb uniformes diversos, però amb la melangia pròpia de qui es troba en territori aliè, combatent no se sabia gaire el perquè, quan els soldats eren mobilitzats en defensa d'estranys interessos de les elits governants. Al bell mig d'aquella carnisseria tingué lloc unes de les escenes més commovedores de la guerra, que la història coneix com a Treva de Nadal del 14, un fet singular que ha generat força literatura i ha arribat a la pantalla (Bon Nadal de Carion i Oh, quina guerra tan bonica d'Attenborough) i que Malcolm Brown i Shirley Seaton han convertit en un dels llibres més emotius dels darrers temps (Christmas Truce).
És difícil dir on s'encengué l'espurna que generà el fet, però els camps de Flandes eren abonats per desencadenar-los. Fou abans de la nit de Nadal quan, a les trinxeres alemanyes, es començaren a veure arbres adornats i gent que entonava el Stille Nacht (nit de pau), després d'enterrar els seus morts. Aviat, els cants foren contestats des dels rengles britànics i, a una velocitat de vertigen, la confraternització s'estengué a banda i banda del front occidental. Alemanys, britànics i francesos compartiren tabac i begudes i la terra de ningú esdevingué territori sagrat. Les contrasenyes confluïren en un “viu i deixa viure” i la treva s'estengué a més de dos terços del front.
Davant les tombes encara tendres, sacerdots catòlics i pastors protestants llegiren el psalm: “Jahveh és el meu pastor, no em manca res, / em fa descansar en prats deliciosos,/ em mena al repòs vora l'aigua...”
Prop de la castigada ciutat d'Ypres es jugà un partit de futbol que enfrontà alemanys i britànics i que, fent bona la dita que sempre guanyen els mateixos, acabà amb el resultat de 3 a 2 a favor dels teutons. Cents de fotografies podrien confirmar els fets, però moltes foren requisades per les censures d'uns i altres.
Capcots, els soldats tornaren als freds forats preparats per a una batalla que no era la seva i a molts batallons els comandaments tingueren feina per recuperar l'esperit bel·ligerant, quan es diu que molts combatents apuntaven a l'aire quan se'ls feia ser més actius. Foren els estats majors, a la rereguarda, que donaren ordres d'impedir qualsevol brot que incités a altres treves, que ja foren difícils el Nadal següent i impossibles els dos anys posteriors en què encara hi hagué guerra.
La Gran Guerra durà quatre llargs anys i no fou més que el pròleg de l'immens conflicte que s'acostava. D'altra banda, el període 1914-1918 canvià completament les estructures de qualsevol guerra posterior, amb l'aparició de la química, l'aviació i l'artilleria de llarg abast. Quan es saltaren les trinxeres i es lluità a camp obert, les llistes de morts foren esfereïdores. Les fronteres es modificaren i el món canvià de rostre. Amb tot, les imatges esgrogueïdes de la treva nadalenca del 1914 expressen que, quan es vol, la humanitat pot acabar entenent-se.
