Qui refreda què?

Comença l'any i som on érem abans d'aca­bar-lo. L'agra dis­puta entre ERC i CiU o, més con­cre­ta­ment, la des­con­fiança gene­ra­lit­zada entre els dos grans grups inde­pen­den­tis­tes ha escam­pat la sen­sació que l'ano­me­nat procés es refreda. Tan­ma­teix, si al cap de dos mesos de la gran mobi­lit­zació del 9-N fos veri­tat que el procés s'ha refre­dat per la falta d'uni­tat dels par­tits, és que tot ple­gat era molt estantís. El procés ha de fer front a molts perills, alguns dels quals es gene­ren en el camp de l'inde­pen­den­tisme. El pri­mer, que és el més bèstia, és el sec­ta­risme.

Si volem ser hones­tos, la uni­tat política que ara tot­hom reclama no ha exis­tit mai. Cada vegada que els par­tits s'han hagut de posar d'acord, pri­mer han mun­tat un espec­ta­cle. Les bara­lles, les des­qua­li­fi­ca­ci­ons, el càlcul a curt ter­mini, la misèria humana, que també n'hi ha, ha desin­flat prèvia­ment la il·lusió de la gent. Ha estat pre­ci­sa­ment la gent, la bona gent que fa qua­tre anys que està mobi­lit­zada com si fos un exèrcit sense armes, la que ha sal­vat la situ­ació res­po­nent posi­ti­va­ment, amb molta més dis­ci­plina que els par­tits, a la pro­posta pac­tada entre els polítics. En totes les oca­si­ons ha estat així. El poble, la gent nor­mal que clama per la inde­pendència perquè ja està farta de viure sot­mesa a un estat ine­fi­ci­ent, burocràtic, injust i anti­ca­talà, es mobi­litza unit sense dema­nar a qui té al cos­tat quin par­tit vota o si és d'esquer­res o de dre­tes. S'agafa de la mà o es posa una samar­reta del color que més li agradi (groga o ver­me­lla) i crida a cor un únic lema: “in-inde-inde-pen-dèn-ci-a”. Es pot fer amb l'accent que hom vul­gui, fins i tot lingüístic, però l'impor­tant és l'objec­tiu.

No es refiïn mai de qui per jus­ti­fi­car la falta d'uni­tat dels par­tits argüeix que el pro­blema és que no està clar l'endemà. Qui ho diu és perquè qui té un pro­blema amb la inde­pendència és ell. Fins ara era ICV-EUiA el grup que més difi­cul­tats ha posat a l'objec­tiu. De fet, la doble pre­gunta de la con­sulta va sor­gir per resol­dre els seus dub­tes. ICV-EUiA té un pro­blema intern que con­sis­teix que hi ha una part de la militància, començant pel mateix Joan Her­rera, que no és inde­pen­den­tista. Ara se'ls ha afe­git la franquícia cata­lana de Pablo Igle­sias, que ja es veu que és deci­di­da­ment contrària a la inde­pendència, com recor­den sem­pre que poden els seus diri­gents Marc Ber­to­meu, Gemma Uba­sart i Rai­mundo Viejo, tot i que Ber­to­meu, per exem­ple, hagi votat alguna vegada la CUP i fos un dels sig­nants de la pla­ta­forma Sobi­ra­nia i Progrés, o que Uba­sart fos regi­dora de L'Altra­veu a Cas­te­llar del Vallès, una agru­pació d'elec­tors vin­cu­lada a les Can­di­da­tu­res Alter­na­ti­ves del Vallès, pròximes a la CUP. El lli­gam amb la CUP devia ser ins­tru­men­tal, almenys en l'aspecte naci­o­nal, ja que l'impor­tant era la lluita dels “de baix con­tra els de dalt”, per dir-ho amb la for­mu­lació popu­lista que els agrada tant als de Podem. Aquest ha estat sem­pre el punt feble de la CUP: hi ha qui els vota només per “radi­cals” i es desentén de la resta, inclo­ent, és clar, els Països Cata­lans que bran­den sense parar.

Hi ha grups, doncs, que no pro­pi­ci­a­ran mai la uni­tat perquè, sen­zi­lla­ment, no cre­uen en l'objec­tiu final. UDC, per posar un altre exem­ple, ara de l'altra banda, no ha ama­gat mai que majo­ritària­ment no és un par­tit inde­pen­den­tista. I tan­ma­teix, cal reconèixer que ha estat un par­tit prou dis­ci­pli­nat i lle­ial al pre­si­dent. És cert que Duran i Lleida remuga sem­pre que pot, cosa que els con­tra­ris al pre­si­dent Mas apro­fi­ten de mala manera, però és que si no ho fes, si no aixequés la veu de tant en tant, ja podria ple­gar del tot. Però és clar que UDC té diri­gents que es dei­xen veure en els actes inde­pen­den­tis­tes i n'hi ha d'altres que van de bra­cet amb Soci­e­tat Civil Cata­lana. Qui té el pro­blema? La gent o UDC? Em fa la sen­sació que no cal res­pon­dre. Ho pot cons­ta­tar tot­hom.

I així arri­bem al cap del car­rer. CDC i ERC són els dos únics par­tits que empe­nyen de veri­tat cap a la inde­pendència. El cas de CDC, però, en una mena de work in pro­gress, ja que ha anat virant al ritme que li impo­sava la rea­li­tat. ERC, en canvi, acu­mula els inde­pen­den­tis­tes “pota negra” i això sovint fa que actuï amb supèrbia i arrogància. No ente­nen per què la gent con­fia més en els neòfits que no pas en ells i, a més, es veu obli­gada a com­pe­tir amb els “altres esquer­rans”. Abans amb la CUP i ICV-EUiA, ara amb Podem. Qui refreda què, per tant? La gent segur que no. Qui parla de con­que­rir el poder i de coses així, més aviat fa fere­dat i ens enreda.