Amb la canya a punt

“Ho diuen de les dones, però qui va sem­pre amb la canya són els homes.” Aquesta frase pes­cada al vol il·lus­tra per­fec­ta­ment l'evo­lució de la soci­e­tat i de les parau­les. Tot can­via a una velo­ci­tat ver­ti­gi­nosa, sense temps de fixar nous valors i nous sig­ni­fi­cats. En pri­mer lloc, el de la canya. Una dona par­lava d'aques­tes per­xes lleu­ge­res que ser­vei­xen per gra­var imat­ges per damunt dels caps de la gent, de manera que ja comença a ser habi­tual veure un bosc de canyes alçades en tota mena de con­cen­tra­ci­ons huma­nes. Es veu que enguany ha estat un regal de Reis molt estès i la dona ho comen­tava amb un to bur­leta diri­git a tot el gènere mas­culí: mi-te'ls, són com cri­a­tu­res amb les jogui­nes noves.

Avui les canyes exten­si­bles per a mòbils són tendència. Si no en tens una, no estàs al dia. Pit­jor encara: no ets ningú, sobre­tot si ets un home, una cir­cumstància que sem­bla obli­gar-te a estar sem­pre a l'última. Però la revo­lució tec­nològica és tan acce­le­rada que va sem­pre més de pressa que nosal­tres. Tant, que pot­ser m'estic ficant de peus a la galleda, la tira­nia de les modes és devas­ta­dora, ho crema tot i pot­ser a hores d'ara la canya dels mòbils ja és un objecte en declivi. Si l'any que ve en demano una als Reis em qua­li­fi­ca­ran de patètic.

Dubto que el comen­tari que encapçala l'arti­cle sigui entès per les gene­ra­ci­ons més joves. Ho dic per l'altra canya, perquè anar amb la canya a punt ha estat fins fa qua­tre dies un clixé con­so­li­dadíssim atribuït a les dones joves. Les noies no lli­ga­ven, pes­ca­ven, feien ser­vir les arts feme­ni­nes de la seducció per pes­car el nòvio que les havia de dur a l'altar i a asso­lir el paper de muller i mare de família a què esta­ven cri­da­des. Aquests con­cep­tes i aquest llen­guatge són avui d'un tro­nat inso­fri­ble, però aquest era el pa de cada dia. D'una canya a l'altra han trans­cor­re­gut algu­nes dècades o, segons com es miri, uns quants segles.