La malfiança

La veri­ta­ble intenció de Mas és asso­lir la inde­pendència o ins­tru­men­ta­lit­zar l'ambició inde­pen­den­tista per man­te­nir-se en el poder? La volun­tat d'ERC és con­su­mar la secessió o gua­nyar unes elec­ci­ons autonòmiques i embas­tar un nou govern d'esquer­res que aquesta vegada sí pro­vo­qui la des­in­te­gració de CiU (a diferència de la temp­ta­tiva fra­cas­sada que van supo­sar els tri­par­tits en aquest sen­tit)? Més de dos anys després de la gran mani­fes­tació de la Diada de 2012 i dos mesos després del 9-N, encara hi ha força motius que pro­vo­quen la mal­fiança res­pecte a la veri­ta­ble intenció del lide­ratge sobi­ra­nista. Al cap­da­vall, tam­poc no fa tant que Mas va enfi­lar una legis­la­tura de bra­cet amb el PP (2010-2012) ni que ERC va sos­te­nir fins al dar­rer minut un pre­si­dent acèrri­ma­ment uni­o­nista com José Mon­ti­lla durant qua­tre llargs anys (2006-2010), un període que va viure la crisi de les infra­es­truc­tu­res (2007-2008), la con­clusió d'un pacte de finançament que va con­ti­nuar pro­mo­vent l'espo­li­ació fis­cal (2009), la indi­ferència del govern, inclosa la dels seus inte­grants repu­bli­cans, cap a les con­sul­tes popu­lars muni­ci­pals per la inde­pendència (2009-2010) i, final­ment, la ful­mi­nació de la reforma esta­tutària a mans del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol rema­tada amb el vot con­trari de la Mesa del Par­la­ment pre­si­dit per Ernest Benach a pro­moure un referèndum sobre la inde­pendència d'acord amb la llei de con­sul­tes refe­rendàries (estiu de 2010). En política, com diuen que fan els amants, es recorda tot. Memi­ne­rum omnia aman­tes.

Les pro­cla­mes i els fulls de ruta ampul·losa­ment anun­ci­ats des de fa dos anys no ama­guen que, mal­grat la inten­si­tat de la rei­vin­di­cació social, l'esta­ment polític ha con­ti­nuat pre­so­ner d'una dinàmica auto­no­mista i els ges­tos que han con­tra­dit aquesta inèrcia han estat real­ment escas­sos fins ara. Tal vegada només en puguem iden­ti­fi­car veri­ta­ble­ment un: la deso­bediència de Mas i del seu govern a la pro­vidència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal per la qual se sus­pe­nia el procés par­ti­ci­pa­tiu. La resta (supo­sada cons­trucció d'estruc­tu­res d'estat, cele­bració d'una con­sulta ofi­cial sobre la inde­pendència, des­ple­ga­ment d'una acti­vi­tat diplomàtica per acon­se­guir suport inter­na­ci­o­nal) ha estat només fum, i hi ha molt poques garan­ties que no ho segueixi essent en el pro­per cicle.

El labe­rint en el qual CiU i ERC estan ins­tal·lats d'ençà del 9-N és espe­ci­al­ment dramàtic si tenim en compte que jus­ta­ment l'esde­ve­ni­ment del procés par­ti­ci­pa­tiu va con­fir­mar el patró que hau­ran de seguir les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes si es vol asso­lir la inde­pendència: una rup­tura uni­la­te­ral que, almenys en una pri­mera fase, estarà asso­ci­ada a la via de fet i només tindrà èxit si s'arti­cu­len fac­tors de coacció que asse­gu­rin un con­trol sobre el ter­ri­tori, la població i els recur­sos. No cal dir que la política de vol galli­naci que han ofert aquests set­ma­nes els dos prin­ci­pals par­tits de la causa es troba molt lluny de des­vet­llar cap mena de con­fiança en què siguin capaços de pro­moure una acció d'aquesta enver­ga­dura dis­po­sada a fer tron­to­llar els fona­ments de l'ordre espa­nyol i euro­peu. Si no han asso­lit uns mínims nivells de cohesió per concórrer en un procés elec­to­ral, com volen encapçalar una ini­ci­a­tiva revo­lu­cionària que no té pre­ce­dents en les democràcies occi­den­tals? Aquesta és tal vegada la con­clusió més feri­dora de la seqüència de manca d'entesa a la qual ha assis­tit la ciu­ta­da­nia des­con­cer­tada.

No obs­tant això, pot­ser també cal­dria recor­dar que l'acti­tud dels repre­sen­tants no deixa de ser un reflex dels anhels i de les pors dels repre­sen­tats, i que si tal vegada hi ha una majo­ria hegemònica dis­po­sada a donar suport a una secessió de vellut que només reque­reixi sor­tir un cop a l'any en una mani­fes­tació, pot­ser no és tanta la gent amb prou coratge per afron­tar un con­flicte llarg i intens que imposi sacri­fi­cis molt alts, l'únic camí rea­lista, d'altra banda, per mar­xar d'un estat que ha basat la seva iden­ti­tat pre­fe­rent­ment en la volun­tat de domi­nació.