Llibertat irrenunciable

Després del cruel atemp­tat con­tra la revista fran­cesa Char­lie Hebdo el 7 de gener, són mol­tes les mani­fes­ta­ci­ons de con­demna i d'indig­nació al llarg de tota la set­mana. Es tracta d'una repulsa que xoca fron­tal­ment con­tra el fana­tisme més viru­lent. Un fana­tisme ali­men­tat per les guer­res o la misèria.

Sóc el pri­mer a mani­fes­tar-me con­tra qual­se­vol acte ter­ro­rista perquè, a més de ser un acte bàrbar, és un atemp­tat con­tra la lli­ber­tat d'expressió i de pen­sa­ment. Milers de con­cen­tra­ci­ons els dar­rers dies en són una prova més que evi­dent.

La freda actu­ació dels ter­ro­ris­tes només pot ser obra d'un grup molt dis­ci­pli­nat amb una gran pre­pa­ració mili­tar. ¿De quina manera, però, podem com­ba­tre aquest greu fana­tisme? Els governs d'arreu del món tenen pre­pa­rats tota una sèrie de pro­to­cols tàctics per inten­tar encer­clar els ter­ro­ris­tes o evi­tar que es pro­du­ei­xin més atemp­tats. Ara bé, ¿aques­tes mesu­res anti­ter­ro­ris­tes són les úniques que s'han d'acti­var en aquests casos?

Malau­ra­da­ment, en l'atemp­tat con­tra la revista satírica els ter­ro­ris­tes volien soroll mediàtic i l'han obtin­gut de sobres. Bus­ca­ven aquest ressò inter­na­ci­o­nal per fer sen­tir la seva veu i “fer-se res­pec­tar”. Han vol­gut gene­rar por perquè l'opinió contrària a la d'aquests grups extre­mis­tes és un atac directe als sen­ti­ments dels fidels a Mahoma.

En qual­se­vol cas, en aquesta mena d'actes injus­ti­fi­ca­bles s'atempta també con­tra la lli­ber­tat d'expressió i de pen­sa­ment, valors que llui­ten con­tra la injustícia social, la pobresa o la fam, les quals patei­xen massa sovint bona part dels països àrabs i que són caldo de cul­tiu del fana­tisme religiós i, no cal dir, del ter­ro­risme.

Ima­gi­nem-nos per un moment que a Cata­lu­nya l'orga­nisme que nor­ma­ti­vitza la llen­gua cata­lana imposés uns cri­te­ris uni­for­mis­tes davant la rica vari­ació de regis­tres que tro­bem en els diver­sos gèneres lite­ra­ris. Ima­gi­nem-nos, doncs, que aquest orga­nisme pro­hibís l'estruc­tura pleonàstica pròpia del regis­tre col·loquial (“…és que no m'he enre­cor­dat de dir-te que demà vin­dria a les cinc”). Mal­grat que la com­pa­ració pot tit­llar-se fins i tot de sur­re­a­lista, ¿no seria un atemp­tat con­tra la lli­ber­tat d'expressió amb totes les de la llei?

Aquesta forma d'expres­sar-nos lliu­re­ment forma part de l'essència mateixa de l'home, perquè l'art i la cul­tura nei­xen de la dig­ni­fi­cació de l'existència humana, fona­men­tada en aquesta lli­ber­tat a la qual un artista no pot ni vol renun­ciar.

Ima­gi­nem-nos també per un moment que l'acadèmia d'un país imposa als seus artis­tes un estil de pin­tura únic i que pro­hi­beix qual­se­vol altra mani­fes­tació artística que no sigui la fixada ofi­ci­al­ment. És evi­dent que la soci­e­tat d'aquest país pati­ria aquesta manca abso­luta de lli­ber­tat de cre­ació i, per tant, de pen­sa­ment. I aquesta impo­sició uni­for­mista atemp­ta­ria ple­na­ment con­tra la dig­ni­tat humana i con­tra l'existència mateixa.

Aquest acte ter­ro­rista de París malau­ra­da­ment és un avís més que aquesta mena d'atemp­tats no nei­xen del no-res, sinó tot el con­trari, són el resul­tat d'una sèrie de fac­tors que no podem defu­gir, com són les polítiques con­su­mis­tes de les grans potències mun­di­als, l'escassa soli­da­ri­tat inter­na­ci­o­nal o els grans interes­sos arma­mentístics, com també la manca de polítiques de sen­si­bi­lit­zació edu­ca­tiva i cul­tu­ral. Tot ple­gat, una bomba de rellot­ge­ria els meca­nis­mes de la qual hem de des­ar­ti­cu­lar des de la irre­nun­ci­a­ble lli­ber­tat d'expressió.