Conversos

Els qui teniu l'ama­bi­li­tat de lle­gir-me sabeu que en aquesta columna he par­lat mol­tes vega­des del meu país i de la lli­ber­tat que li cal com l'aire que res­pi­rem, del procés cap a la inde­pendència –que he vis­cut amb tanta passió–, de l'ale­gria de veure que el poble es des­per­tava i anava ente­nent, per dig­ni­tat o per but­xaca, que havíem de ser un estat dins d'Europa. He par­lat amb orgull de les mani­fes­ta­ci­ons pacífiques, dels onzes de setem­bre, amb ves i vies cata­la­nes, m'he refe­rit als joves i al plaer de veure'ls exal­tats, amb l'este­lada al coll, sense records que pesen i entre­ban­quen, només amb un futur amb la lla­vor de la lli­ber­tat plan­tada al cor. He par­lat del color groc –jo, que no sóc traçuda, fins i tot em vaig fer una bufanda color de blat madur: pas mal. He par­lat del 9-N, de les cues, de la gent que votava emo­ci­o­nada, de les autoin­cul­pa­ci­ons...

I ara... I ara, què? Doncs ara estem desil·lusi­o­nats. Les nego­ci­a­ci­ons per arri­bar a un acord per fer les elec­ci­ons ple­bis­citàries han durat massa i, a hores d'ara, no han aca­bat bé. Con­di­ci­ons, pròrro­gues, tàcti­ques, una reunió que ajorna una altra reunió que ajorna una altra reunió que ajorna una altra reunió. Hem espe­rat paci­ent­ment. S'han de posar d'acord per força, dèiem, no hi ha cap altre camí que l'acord, no poden dece­bre el poble, i el poble ho ha dit amb veu molt clara, vol votar ara mateix, sense cap dilació. Volem votar, clamàvem, i els nego­ci­a­dors par­la­ven de llis­tes. Però qui­nes llis­tes més estra­nyes! Qui­nes con­di­ci­ons més dic­ta­do­res que ha impo­sat una de les parts: jo posaré a la meva llista aquest i aquest, i tu hi poses aquest i aquest altre perquè jo t'ho dic. Un aire gelat de des­con­fiança fa dies que ens recorre l'espi­nada. I si... I si... I si, en el fons, un dels nego­ci­a­dors no volgués que votéssim? I si, en el fons, a un dels nego­ci­a­dors no li interessés que votéssim? Lla­vors no hi ha res a fer. Perquè, de la mateixa manera que dos no es bara­llen si un no vol, dos tam­poc no s'ente­nen si un no vol. Ja sé que, vist amb pers­pec­tiva, és fàcil dir-ho, però aques­tes con­ver­si­ons a la inde­pendència tan sob­ta­des no eren gaire de fiar.