Una Europa jueva

Un dels detalls més esfereïdors dels dies que van venir després de l'atemp­tat con­tra Char­lie Hebdo es va donar diu­menge a la tarda, després de la mani­fes­tació de París. Ben­ja­min Neta­nyahu, en visi­tar la sina­goga de París, va decla­rar que Israel estava dis­po­sat a aco­llir tots aquells jueus fran­ce­sos que ho desit­ges­sin i que pen­ses­sin que era més ade­quat emi­grar que no pas roman­dre a França. Com si els jueus fran­ce­sos fos­sin més jueus que fran­ce­sos, un fet no gens estrany en la política isra­e­li­ana, on pre­do­mina –i les últi­mes dis­po­si­ci­ons legals van en aquest sen­tit– el com­po­nent religiós i tri­bal per damunt de la laïcitat o de la per­ti­nença, per raó de nai­xe­ment, de lli­natge o de fili­ació admi­nis­tra­tiva, a un estat. L'anunci de Neta­nyahu –reblat per l'enter­ra­ment de les vícti­mes jue­ves a Jeru­sa­lem, tot un exem­ple de cele­ri­tat i excel·lència diplomàtica d'Israel, de cin­tura política– no fa sinó accen­tuar un dis­curs que diu molt poc a favor de les pro­cla­mes que d'altres man­da­ta­ris (Hollande, per exem­ple) han fet per evi­tar una ter­gi­ver­sació dels fets i un clima lesiu i nociu tant per a la comu­ni­tat jueva com per a la musul­mana. ¿Què vol dir Neta­nyahu? Que si tenen por de viure a França, Israel és la solució. I ¿què diu real­ment? Que França és ter­ri­tori hos­til i que els jueus hi viuen cons­tant­ment amenaçats. Con­ver­teix una anècdota esgar­ri­fosa (i no sola­ment una, per desgràcia, això és cert: atemp­tats a per­so­nes i a símbols) en una cate­go­ria que no fa sinó atiar la per­cepció que és millor fugir que no pas ser un francès amenaçat pel fet de ser jueu; és a dir, un jueu que, cir­cums­tan­ci­al­ment, és francès. Europa es fona­menta en la cul­tura jueva. Que ara Neta­nyahu ofe­reixi l'exili com a solució és un acte superbiós i infla­ma­ble, un atemp­tat con­tra l'essència del con­ti­nent, de tots nosal­tres.