Els miratges

Per raons que ara no vénen al cas, la meva dona i jo hem cone­gut la Sarabi. La Sarabi és una nena afri­cana, d'una ale­gria des­bor­dant. Repe­teix segon d'ESO. Cada dia, quan surt d'escola, ha de cui­dar els seus tres ger­mans petits, ja que els seus pares són a tre­ba­llar i no arri­ben fins a les nou del ves­pre. Men­tre bere­nem con­ta­gi­ats per la seva ener­gia irra­di­ant, bus­quem a Goo­gle el sig­ni­fi­cat del seu nom: Sarabi al·ludeix als mirat­ges del desert. Aquesta vibració il·lusòria del seu nom sem­bla una ona expan­siva: la Sarabi no té temps ni de jugar ni d'estu­diar; la Sarabi ha de fer de dona gran encara que sigui una noieta; la Sarabi no té cap ordi­na­dor ni cap lli­bre a casa, ni un atles, ni un dic­ci­o­nari; si la Sarabi té difi­cul­tats per enten­dre els deu­res que li posen a l'ins­ti­tut, a casa ningú no pot aju­dar-la.

És un fet. En les nos­tres soci­e­tats avançades cada vegada impera més aquest binomi devas­ta­dor: gent que pot acce­dir a la for­mació i a la cul­tura, i gent que no pot acce­dir-hi. És una pola­rit­zació que pro­voca estralls: econòmics, morals, d'auto­es­tima, de segu­re­tat, d'arre­la­ment social, d'iden­ti­fi­cació amb una comu­ni­tat, d'espe­rança de futur... Desen­ga­nyem-nos. Si la Sarabi tingués uns pares que dis­po­ses­sin de temps, conei­xe­ments, recur­sos i volun­tat, faria tots els deu­res, lle­gi­ria i escriu­ria amb solvència i, per extensió, podria pen­sar en el seu demà i viure com el que és: una noieta. Però això és un miratge. La soci­e­tat es mos­tra incapaç de garan­tir igual­tat d'opor­tu­ni­tats. I els cen­tres esco­lars, impo­tents i satu­rats d'exigències, rubri­quen per pas­siva una escola clas­sista que torna a fer vigents les velles rei­vin­di­ca­ci­ons dels mes­tres de Bar­bi­ana, aque­lla revo­lució pedagògica que va denun­ciar que l'escola ita­li­ana de mit­jan segle XX estava pen­sada només per als rics i fun­ci­o­nava com un per­vers “hos­pi­tal que cura els sans i rebutja els malalts”.