Un estúpid acte reflex

El dime­cres 7 de gener una imatge es repe­tia una vegada i una altra als webs dels mit­jans de comu­ni­cació d'arreu del món i obria tots els tele­notícies. Era el vídeo que mos­trava com un dels ger­mans Kou­rachi assas­si­nava a sang freda, d'un tret al cap, Ahmed Mer­ba­tet, l'agent de poli­cia que
feia tas­ques de vigilància a la redacció de Char­lie Hebdo. Les imat­ges havien estat pen­ja­des al Face­book per un veí de la zona, Jordi Mir, que dies després mos­trava el seu pene­di­ment per haver-ho fet. L'home expli­cava que era sol a casa i neces­si­tava com­par­tir allò que havia vist amb algú i, sense parar-se a pen­sar la reper­cussió que podia tenir aque­lla seqüència ter­rorífica d'imat­ges, ho va pen­jar al Face­book, com fa habi­tu­al­ment amb altres ins­tantànies de la seva vida quo­ti­di­ana. Pas­sats uns quinze minuts va esbor­rar el vídeo del seu per­fil, però ja era massa tard: els seus amics ja l'havien fet cir­cu­lar per la xarxa, i al cap de pocs minuts ja va estar dis­po­ni­ble a You­tube.

Mir no va pen­sar ni un moment en l'impacte que tin­dria la seva decisió de cli­car “enviar” aquell matí del 7 de gener. L'emissió del vídeo ha tor­nat a obrir el debat –antic en les redac­ci­ons periodísti­ques– sobre la con­veniència o no d'eme­tre imat­ges tan vio­len­tes. D'argu­ments a favor i en con­tra, n'hi ha un munt. Una part de la pro­fessió defensa que si aporta infor­mació ha de publi­car-se, sota la clàssica afir­mació que una imatge val més que mil parau­les. D'altres, amb l'argu­ment de ferir la sen­si­bi­li­tat de l'audiència i del res­pecte a les vícti­mes i les seves famílies, sosté que hi ha imat­ges que és millor estal­viar-les a l'audiència perquè no apor­ten res que no es pugui expli­car amb parau­les. Quina infor­mació addi­ci­o­nal dóna veure com algú dis­parà un tret al cap a un home ferit a terra? Hi hau­ria d'haver un camí inter­medi. Hi ha qui va optar per edi­tar les imat­ges o emboi­rar el moment del tret fatal.

La imme­di­a­tesa de la xarxa va pos­si­bi­li­tar la difusió expo­nen­cial de les imat­ges. Tant les xar­xes soci­als com els mit­jans de comu­ni­cació les van repe­tir fins a la saci­e­tat. És d'espe­rar que la seva difusió res­pongués a la neces­si­tat de donar infor­mació i no a la mor­bo­si­tat o a les ganes de gua­nyar audiència. Mir deia, dies després de l'atemp­tat, que es pene­dia del que havia fet i dema­nava perdó a la família de l'agent de poli­cia. La pre­gunta és: l'hor­ror dels atemp­tats, hau­ria estat menys gran si no s'hagues­sin difós les imat­ges? De ben segur que no.