No són una banda

El secre­tari gene­ral del Sin­di­cat d'Agents de la Poli­cia Local, Mar­cos González, afir­mava ahir amar­ga­ment en una entre­vista a Cata­lu­nya Ràdio que la Guàrdia Urbana es pot equi­vo­car “però no som una banda que ens donen una placa i anem repar­tint hòsties”. Feia referència, el senyor González, al docu­men­tal Bar­ce­lona morta, que ha con­ver­tit la capi­tal en una ciu­tat viva, car­re­gada de més brega encara que l'habi­tual. L'afir­mació és sobrera. Només cal­dria que els agents que han de vet­llar pel com­pli­ment de les nor­mes de con­vivència fos­sin una colla d'ani­mals que apro­fi­tes­sin la placa per anar esto­vant el per­so­nal. Però el mateix González admet el marge d'error. I hau­ria de reconèixer també un per­cen­tatge, tan petit com ell vul­gui però real, d'imbècils de gimnàs que no hau­rien d'anar solts pel car­rer, i encara menys uni­for­mats. Aquesta even­tu­a­li­tat fa necessària, de tant en tant, la rec­ti­fi­cació d'errors. Tenen massa assu­mida alguns sin­di­cats d'ofici l'endogàmia com a divisa de classe. Només pel fet de ser poli­cia local –o den­tista o peri­o­dista– cap sin­di­cat hau­ria de defen­sar a ultrança algú que pre­senta indi­cis rao­na­bles d'excés. Aquest és exac­ta­ment el pro­blema del cor­po­ra­ti­visme sin­di­cal. No només hi ha raons de sobra, dins i fora del docu­men­tal, per creure que hi ha gent que hau­ria de ser al zoo, tan­cada en una gàbia, en lloc de por­tar placa. Hi ha també algu­nes sentències que no adme­ten rèplica. Senyor González, vostès no són una banda, però no es com­por­tin com una secta.