Doncs daixonses

Em diuen que els meus arti­cles pas­sen a la pàgina 2 i que puc posar un nom a aquest espai. Tal dit, tal fet: jo et batejo, raco­net meu, amb el títol de Dai­xon­ses i dallon­ses, dues per­les que hono­ren la nos­tra llen­gua. Les vores de l'idi­oma són ple­nes de parau­les tan gas­ta­des i ambigües que estan bui­des de sig­ni­fi­cat. Però a vega­des la paraula més insig­ni­fi­cant té lluïssors de gemma. La gràcia de dai­xon­ses i dallon­ses és que, essent como­dins que ho volen dir tot i no volen dir res, s'han de fer ser­vir amb pro­pi­e­tat.

Les per­so­nes que apre­nen el català amb esforç i bona volun­tat topen sovint amb expres­si­ons quasi cabalísti­ques que tenen un manual d'ús esotèric. Com Déu n'hi do, rai, gaire o els vapo­ro­sos dai­xon­ses i dallon­ses. Si no has nas­cut a Tor­tosa o a Horta de Sant Joan, per exem­ple, no diràs xeic! amb la gràcia i l'esca­iença amb què els tor­to­sins i els hor­to­lans inter­ca­len aquesta excla­mació en la con­versa. I si no has mamat el català de les Illes, no seràs capaç de reblar les fra­ses amb un idò! genuí. De la mateixa manera, l'art de fer ser­vir el dai­xon­ses i el dallon­ses s'ha d'apren­dre des de petit. I jus­ta­ment els mallor­quins han arri­bat a l'excel·lència con­ver­tint el dai­xon­ses en un verb que pot subs­ti­tuir qual­se­vol altre verb. Encara no he dai­xo­nat el moble pot ser que encara no l'he com­prat, no l'he venut, no l'he pin­tat, no l'he des­mun­tat...

Trio també Dai­xon­ses i dallon­ses com a nom de la columna per recor­dar una revista humorística que va sor­tir el 1926. Era doble, cada número tenia dos exem­plars, un per a homes (El Sr. Dai­xon­ses) i un altre per a dones (La Sra. Dallon­ses). Hi col·labo­ra­ven dibui­xants de renom, com Opisso, Jun­ceda, Apa, Cas­tanys o Cor­net, i escrip­tors de la talla de Pru­denci Ber­trana, Josep Car­ner i Joa­quim Ven­talló. Va tenir una vida molt curta, de només nou números, però... No em queda més espai per expli­car-ho. Doncs això, dai­xon­ses, oi?