La bandera blanca de Ponent

Sal­tar del llit, apu­jar la per­si­ana i no veure el balcó del davant. La vista s'hi esforça, però és inútil. Fa deu dies que sols dis­tin­geix els pri­mer plans. La boira de Ponent trans­muta la rea­li­tat. Sem­bla que el so no arri­barà més enllà dels ulls. La llan­gor cromàtica, la humi­tat fins al moll de l'os, els car­rers deserts al cap­ves­pre, la peri­llosa con­ducció noc­turna, la vida caso­lana... Als foras­ters, la sen­sació d'irre­a­li­tat d'aquesta boira ens sorprèn. Encara més, escol­tar de molts llei­da­tans que l'enyo­ren si un hivern és esca­dus­sera. El cert és que se l'han fet seva. Com les pla­nes sense fi de frui­ters i cere­als, les postes de sol esplèndi­des i els car­gols. Els encants de la boira i la seva fotogènia encara estan per explo­tar turísti­ca­ment. Alguns ja s'hi han posat.