Sense por

La tragèdia vis­cuda a París el 7 de gener pas­sat no mereix cap tipus de jus­ti­fi­cació. Ens exi­geix, però, que hi pen­sem amb la major tran­quil·litat pos­si­ble. Con­dem­nar la violència és neces­sari però insu­fi­ci­ent, ja que només podrem evi­tar-la si inten­tem enten­dre-la. Única­ment la demagògia més sim­plista con­fon com­prensió amb jus­ti­fi­cació. Tan­ma­teix, davant una com­ple­xi­tat que ens acla­para, els intents de com­prensió són agònics. Ens fal­ten les parau­les i neces­si­tem dotar-nos d'estruc­tu­res men­tals que ens aju­din a pen­sar en allò que se'ns mos­tra com a impen­sa­ble.

Aques­tes estruc­tu­res men­tals, però, no arti­cu­len una com­prensió neu­tre de la rea­li­tat. Les seves parau­les estan con­no­ta­des i esbi­ai­xen tant la com­prensió com les actu­a­ci­ons que d'aquesta poden deri­var-se. A risc d'una sim­pli­fi­cació exces­siva, emer­gei­xen en el debat actual dues mane­res de lle­gir el món: des de l'anta­go­nisme i el con­flicte (El cho­que de civi­li­za­ci­o­nes, de Sam­muel Hun­ting­ton) o des de la con­vivència i les rela­ci­ons (El miedo a los bárba­ros, de Tzve­tan Todo­rov).

Hun­ting­ton, en el seu acla­mat tre­ball, pre­senta la cai­guda del mur de Berlín com una invi­tació a dei­xar de pen­sar el món a par­tir de l'enfron­ta­ment entre blocs poli­ti­coi­deològics i a fer-ho a par­tir de la con­fron­tació entre civi­lit­za­ci­ons. Defi­neix de manera molt precària què són les civi­lit­za­ci­ons, però, en canvi, ofe­reix una expli­cació sen­zi­lla i seduc­tora: les civi­lit­za­ci­ons xoquen entre si, la qual cosa genera tant una situ­ació de perill (que tots per­ce­bem) com la neces­si­tat de defen­sar-nos (sense que ens quedi cap més remei). L'argu­ment de Hun­ting­ton resulta con­vin­cent, sobre­tot quan els neguits quo­ti­di­ans s'impo­sen a qual­se­vol ambició intel·lec­tual. Les con­seqüències, però, no són neu­trals i la com­prensió hun­ting­to­ni­ana cons­tru­eix un món d'amics/ene­mics en què domina la por i la violència. Si volem sal­var la nos­tra civi­lit­zació, hau­rem de llui­tar per ella. Estem, doncs, en guerra.

Todo­rov, per la seva banda, par­teix de clas­si­fi­car els països no en funció de la seva ads­cripció a una civi­lit­zació, sinó de la seva passió domi­nant davant la incer­tesa del con­text actual. En aquesta direcció, des­ta­quen dos grups de països: aquells que, a causa de la seva història de mar­gi­nació i humi­li­a­ci­ons, es veuen domi­nats per la passió del res­sen­ti­ment, i aquells que, des de l'enyor del crei­xe­ment i l'esta­bi­li­tat, tro­ben en la por la seva passió domi­nant. Al con­trari que Hun­ting­ton, Todo­rov no assu­meix la por i l'enfron­ta­ment com a ine­vi­ta­ble, sinó que, al con­trari, con­si­dera que és pre­ci­sa­ment aquesta por la que cal com­ba­tre per sal­var la nos­tra civi­lit­zació. La por no és una arma­dura que ens porta a la victòria, sinó més aviat la sig­na­tura de la nos­tra ren­dició. Només cal recor­dar, per exem­ple, com la por està fent tole­ra­bles limi­ta­ci­ons total­ment into­le­ra­bles dels valors democràtics.

Així, davant la gramàtica hun­ting­to­ni­ana basada en la por i la guerra, Todo­rov rei­vin­dica la capa­ci­tat de tro­bar-nos i viure pacífica­ment –junts en la diferència–. Els lec­tors de Hun­ting­ton són molt més abun­dants que els de Todo­rov. Hun­ting­ton és un rea­lista que s'expressa en un llen­guatge que tots ente­nem, men­tre que Todo­rov és un ide­a­lista que usa un voca­bu­lari només apte per a intel·lec­tu­als. Hun­ting­ton està impo­sant la seva com­prensió del món, però Todo­rov ens adver­teix dels perills de con­ver­tir la por en la passió domi­nant. La lluita con­tra els ene­mics s'explica des d'aquesta por, però aquesta por també es tra­du­eix en la renun­cia a allò que pensàvem estar defen­sant. L'argu­ment és més com­plex; però, de veri­tat algú pot pen­sar que les expli­ca­ci­ons són sim­ples?