Syriza

Diu­menge, en con­tra de les pre­ferències de la troica de Brus­sel·les però amb totes les enques­tes a favor, Syriza, amb Ale­xis Tsi­pras al cap­da­vant, va gua­nyar les elec­ci­ons legis­la­ti­ves gre­gues: 36,3% dels vots –26,9%, el 2012– i 99 escons, que arri­ben a 149, a dos escons de la majo­ria abso­luta, amb la boni­fi­cació de 50 dipu­tats a la força política més votada. Nova Democràcia, el par­tit de l'ante­rior cap de gabi­net, Anto­nis Samaràs, va obte­nir el 27,8% dels vots –29,7%, el 2012– i 76 dipu­tats. Per pri­mera vegada una coa­lició d'esquer­res no soci­a­lista gover­narà un país de la UE amb un pro­grama que qüesti­ona fron­tal­ment les polítiques d'aus­te­ri­tat. També per pri­mera vegada no hi haurà cap mem­bre de la família Papan­dreu al Par­la­ment grec, ja que el par­tit fun­dat per Ior­gos Papan­dreu, el Movi­ment Soci­a­lista Democràtic, no va obte­nir repre­sen­tació. Tam­poc el Pasok (soci­al­demòcrata) va poder fre­nar la cai­guda elec­to­ral: 41 escons el 2012 i 13 el 2015. És pre­o­cu­pant la con­so­li­dació dels neo­na­zis d'Alba Dau­rada, 17 escons (18 el 2012).

Ale­xis Tsi­pras, que gover­narà amb el suport dels Grecs Inde­pen­dents (dreta naci­o­na­lista anti­aus­te­ri­tat i euro­escèptica) de Panos Kam­me­nos, que s'encar­re­garà de la car­tera de Defensa, ha optat per reduir el nom­bre de minis­te­ris de vint a deu. També ha dut a terme dos ges­tos alta­ment simbòlics: no va jurar el càrrec sobre la Bíblia davant de l'arque­bisbe orto­dox d'Ate­nes com era tra­dició fins ara, i va visi­tar el monu­ment de Kes­sa­ri­ani, on els nazis van afu­se­llar el 1944 dos-cents resis­tents grecs.

Dilluns, el pre­si­dent Artur Mas afir­mava en el marc de la seva inter­venció en el cicle Moment Zero que “a Cata­lu­nya, el sobi­ra­nisme és el motor de rege­ne­ració”. Total­ment d'acord, perquè si alguna cosa carac­te­ritza el procés català és el seu pro­fund caràcter democràtic, pacífic i trans­ver­sal. Això no obs­tant, la victòria de Syriza hau­ria de ser­vir per recor­dar que, en uns moments de crisi com els actu­als, no n'hi ha prou amb la sobi­ra­nia naci­o­nal per sor­tir de l'atzu­cac. En parau­les de David Fernàndez (CUP), caldrà apro­fi­tar les pro­pe­res elec­ci­ons muni­ci­pals i autonòmiques (el 27-S) per recu­pe­rar “les sobi­ra­nies: la naci­o­nal, la política i l'econòmica”. També total­ment d'acord, perquè el procés cap a l'auto­de­ter­mi­nació només serà via­ble si manté una cohesió social que garan­teixi el seu caràcter trans­ver­sal i inclu­siu. I això no s'acon­se­gueix només amb parau­les, per molt gran­di­loqüents que aques­tes siguin, sinó també, i fona­men­tal­ment, amb polítiques soci­als allu­nya­des de les reta­lla­des i de la degra­dació de l'estat del benes­tar (sani­tat, edu­cació, pres­ta­ci­ons soci­als) que fa anys que patim. És clar que sense capa­ci­tat de decisió finan­cera –pel con­trari, amb l'ofec finan­cer de què és víctima la Gene­ra­li­tat– aquesta és una empresa impos­si­ble; però, en tot cas, cal­dria començar a expli­ci­tar que el dret a deci­dir per­metrà con­tra­res­tar les polítiques d'aus­te­ri­tat i con­que­rir també la sobi­ra­nia econòmica i social.

La victòria de Syriza posa damunt la taula un dels can­vis polítics més evi­dents que s'estan pro­duint a Europa, la volun­tat dels ciu­ta­dans de deci­dir per ells matei­xos en tot allò que afecta la seva vida quo­ti­di­ana. En suma, més enllà de l'anqui­lo­sat sis­tema de par­tits polítics here­tat del segle XX, hi ha una exigència de for­mes de democràcia més par­ti­ci­pa­ti­ves i en què es tin­gui en compte l'opinió dels ciu­ta­dans no només en el moment de dipo­si­tar el seu vot a les urnes. Un cor­rent d'indig­nació i de volun­tat de canvi sac­seja l'opinió pública euro­pea i els vells par­tits sem­blen des­bor­dats davant l'apa­rició de noves for­mes d'arti­cu­lació política més par­ti­ci­pa­ti­ves i inno­va­do­res. A casa nos­tra, aquest canvi recau, legítima­ment, en les for­ces polítiques favo­ra­bles al dret a deci­dir, però sense menys­te­nir el ves­sant social del procés.